Aquests dies he pogut veure amb freqüència titulars de l'estil «La successió de Rajoy divideix el PP». Són molts els mitjans que s'han referit d'aquesta manera al procés per elegir el nou president del Partit Popular, atesa la renúncia de qui n'ha estat els darrers catorze anys. Més de mitja dotzena de dirigents aspiren al càrrec i busquen suports, de manera que la militància es divideix entre partidaris dels uns o dels altres. Però m'he adonat d'un fenomen: en algun diari amb edicions web i impresa, la versió digital avançava una anàlisi amb el títol «La successió divideix el PP» mentre que la impresa presentava la mateixa informació però amb el títol girat: «El PP, dividit sobre la sucessió». Es veu que, entremig, algun dels responsables de la redacció, d'aquests que es miren les coses abans que no es publiquin, va decidir que el primer titular convertia en acció destructiva un procés tan democràtic com elegir el líder d'un partit entre diversos candidats; en canvi, el segon constatava un fet evident sense assenyalar suposats culpables de suposats desastres.
Potser a aquestes altures més d'un lector pensarà que soc massa llepafils, i que no hi ha tanta diferència entre «La successió divideix el PP» i «El PP, dividit sobre la successió». Però de vegades em venen a la memòria les classes de doctrina del franquisme que m'havia d'empassar a escola, en una assignatura titulada «Formación del Espíritu Nacional», que impartien falangistes amb carnet. El meu intentava raonar, i deia coses com aquesta: «La democràcia liberal divideix les nacions, perquè els partits parteixen, com el seu nom indica, i les eleccions enfronten les persones per les seves idees». Era millor, al seu parer, el sistema franquista, amb un partit únic i oficial i uns sindicats també únics i oficials, on patrons i empleats estaven junts, organitzats per branques d'activitat. «Així no es barallen», deia el professor. No afegia que, a més a més, fer vagues i manifestacions era delicte, i militar en un partit polític diferent de l'oficial, també. La dictadura no resolia la divisió d'opinions i d'interessos sinó que les amagava amb prohibicions. La democràcia les fa visibles i les canalitza. Les eleccions no divideixen, sinó que expressen i mesuren les diferències. De la mateixa manera, un referèndum ben fet sobre la independència no dividiria Catalunya; si de cas, mesuraria una divisió existent, que ni un cec no pot deixar de veure.
