Em vaig desvirgar amb Maradona. Futbolísticament parlant, clar. Mèxic 86 va ser el primer mundial que vaig veure; comptava amb deu anys i La Roja, durant aquells anys encara La Furia, i La Azurra eren les seleccions que més em tiraven; la primera per òbvia herència familiar quan encara no era un crim dir-ho ni sentir-ho, i l'altra perquè era l'actual campiona i un model innegable de competitivitat. Però si durant aquell mundial hi va haver un combinat nacional que em va colpir de veritat va ser el Che, bàsicament perquè entre els seus jugadors hi havia El Pelusa. El 10 d'Argentina va guanyar tot solet el campionat desplegant un espectacular repertori de jugades personals i gols, entre ells «la mà de Déu», exquisida rematada de murri que seria impossible avui amb el VAR i, sobretot, aquella sinuosa i magnànima obra d'art que també va pintar els anglesos en els quarts de final, un gol que setze anys després, la FIFA va reconèixer com «El gol del segle». Va ser tan descomunal, aquell gol, que Anglaterra, històricament sempre temuda als mundials, mai més va aixecar el cap. I tal dia farà trenta-dos anys.

Mèxic 86 va significar la consagració de Maradona com l'hereu d' O rei Pelé al planeta futbol. A partir d'aquí, però, va completar una modesta carrera com a jugador de club de la qual destaquen els dos Scudetto, una Coppa i una copa de la UEFA que, també pràcticament sol, va fer guanyar el Nàpols. Després del Mundial d'Itàlia 90, on va ser subcampió, El Pibe va iniciar el seu declivi professional; positiu per cocaïna al Nàpols i suspensió de quinze mesos. Tot l'encís que havia generat durant els anys d'esplendor a la gespa entrava a l'ombra de la sospita i el frau. Pel camí, la recuperació d'un impagable anunci contra les drogues que va protagonitzar per la Generalitat de Catalunya sent jugador del Barça -té nassos la cosa!- i, sobretot, un nou positiu al Mundial dels Estats Units del 94, dos fets que el van acabar de desacreditar. Encara recordo el gol que va marcar a Grècia en un partit que, tot i la victòria per golejada, va celebrar amb el rictus sobreexcitat davant una càmera situada en un dels laterals del camp. Revisant les imatges, semblaria ben bé que entona el crit trol: «¿ Si ya saben como me pongo pa que me invitan?»

La caiguda de Maradona va fer-me aflorar un cert antiargentinisme futbolístic que va créixer sense remei durant els següents mundials. Només els continus i esperpèntics episodis conductuals que, des de la seva retirada, l'astre ha signat sense vergonya, així com els justificadíssims mems que s'han generat i que estan tan on fire durant aquests dies de mundial (busqueu-los a internet i patireu una sobredosi de riure!), m'han reconciliat amb la seva figura, una caricatura freak i surrealista del fals geni futbolístic que molts vam idolatrar durant aquelles ingènues nits d'estiu asteca. Sí, Maradona ha tornat per redimir-se com el 10 del mem.