Opinar sobre els cicles generacionals és ficar-se en un embolic. No existeix un consens universal pel que fa als anys d'inici i final d'una generació. Si s'agafa la definició biològica es tractaria de cadascuna de les descendències successives d'un individu.
Així doncs, avis, pares, fills i nets constitueixen la cadena d'una relació familiar extensa, configuració avui qüestionada per altres tipologies de convivència en comú.
A partir de la hipòtesi precedent, amb les cauteles que implica qualsevol generalització, es podrien enumerar els trets més significatius de les darreres generacions.
Per ordre d'antiguitat, situaríem els avis, és a dir, els ascendents que haurien nascut durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la guerra, la postguerra civil i l'auge de la dictadura franquista.
Avui dia, els escassos supervivents d'aquella fornada es troben en asils o a cura de familiars. Amb l'estigma a les espatlles de la guerra entre germans encara no gosen parlar obertament de les seves esfereïdores experiències. Els vençuts arrosseguen afliccions, ressentiments i temors. Els vencedors guarden en la seva memòria l'ostentació, la prepotència i l'enriquiment, fruit dels privilegis aconseguits durant el franquisme.
Els seus descendents s'inclourien en la generació del boom turístic, del maig del 68 i de la transició democràtica. Serien clars exponents de l'esperit de rebel·lia enfront la rígida estructura familiar, de la lluita contra una dictadura ominosa, de les ànsies de llibertat, del rebuig de la societat de consum i de la prèdica de la no-violència.
Ara, els joves aïrats són pares de família que han tastat el poder, s'han dedicat a treballar per fer diners i, a les portes de la jubilació, narren històries d'heroïcitats de pela i cinc.
Els descendents d'aquells inconformistes juvenils d'antany han vist com el sistema econòmic començava a trontollar per la crisi energètica i mediambiental, s'esquerdaven les institucions de l'Estat del Benestar, augmentava la corrupció política i esclatava la bombolla immobiliària.
Ara, a l'hora de rellevar la generació dels seus pares, estan atrapats per les polítiques d'austeritat, els salaris de misèria i la pèrdua de drets civils i polítics.
Contemplen, entre el temor i l'esperança, el sorgiment de moviments populistes i secessionistes que prometen el món i la bolla. La majoria entreveuen un horitzó de precarietat laboral i s'enfronten al dilema de tenir fills amb la inseguretat d'un demà carregat d'incerteses.
El panorama dibuixat, però, no és apocalíptic. Els nets dels pares del 68 no s'emmotllaran, sense protestar, a una societat en crisi i que ha perdut els valors. Segur que lluitaran!
