Michel Foucault, seguint la línia oberta, entre d'altres, per Nietzsche, ens va ensenyar a veure que rere la premissa il·lustrada de l'emancipació a través de la ciència i de l'educació, s'articulaven noves relacions de poder. I no oblidem que els il·lustrats no creien cegament en el progrés. Massa veus del desencant posterior els han pintat així, embadocats amb la credulitat que precisament combatien. La nova il·lustració radical que propugna Marina Garcés, no és il·lusa sinó combativa i el seu compromís va d' Spinoza fins a Marx i fins i tot passant per Nietzsche. Es fixa no tant en allò que millora el génere humà, sinó més aviat en allò que habitualment l'oprimeix i el degrada. I seguint amb aquesta filòsofa catalana, que exerceix de professora a la Universitat de Saragossa, podem dir que sense futur, és a dir, sense horitzó de progrés, d'experimentació i millora, què podem aportar al llegat i a les eines culturals de les tradicions humanístiques que partien d'aquestes premisses i les han vist fracassar tant a orient com a occident?
A tot arreu la gent espera un messies i l'aire que respirem està carregat de les promeses que grans o petites, tots compartim la mateixa sort, i sobretot més anhels dels que la societat actual ens pot donar. Tots hem madurat per alguna cosa i no hi ha ningú que reculli els fruits. Aquesta idea la va formular, ja el 1922, Karl Manheim, un filòsof alemany, després de comprovar el fracàs dels espartaquistes, per aconseguir una nova República socialista a Weimar, governada pels consells obrers, és a dir pels soviets com els primers anys després de la revolució russa, d'octubre del 1917.
I mentrestant, el gran capital europeu finançava, com avui, els nous demagogs de l'extrema dreta nazi-feixista que són els nous Hitler, Mussolini, Franco i els nacionalistes com Gabriele d'Annunzio, José Antonio...
En tant que gran devorador de llibres i tota mena de papers que soc, és un goig intel·lectual descobrir en les nostres plurals recerques un nou autor que ens entusiasmi, ens remogui la consciència i fins i tot ens posi en qüestió les nostres constants concepcions i idees sobre la història i l'univers.
Pankaj Mishra és un escriptor i assagista nascut a l'India que lluny de les tradicions religioses del seu lloc d'origen és capaç d'aplicar a orient i a occident la seva mirada crítica, atenta i erudita a través d'un perspicaç sentit de l'humor. Pankaj Mishra, és un intel·lectual format primer a la Universitat de Utah Pradesh i després a la Nehru de Nova Delhi, on es va doctorar en literatura anglesa. Mishra, com l'escriptor palestí professor de Harvard i Yale. Edward Said, ha fet una crítica als imperialismes occidentals i a les economies militar-colonialistes que imposen el seu model cultural als països colonitzats.
Said, reconeix el mestratge dels marxistes anglesos, en canvi Mishra, l'assagista hindú que volem comentar, no és un marxista. En el seu primer llibre, La edad de la ira, historia del presente, se'ns presenta com un pensador humanista, liberal en la línia dels Montaigne, Rousseau, Nietzsche, Tocqueville, Dostoievski o la mateixa Hannah Arendt.
Cada dia hi ha més pensadors que ens parlen d'un estat d'emergència mundial on la falsa solidaritat negativa, ens porta a una guerra civil global on, a banda del darwinisme social del vell clam tots contra tots en la selva inhumana de les no-ciutats.
Franctiradors que assassinen dotzenes de persones, els terroristes d'Estat Islàmic que s'immolen en nom d'Al·là. Arreu del món, milions de joves amb els estudis acabats es troben sense feina i expectatives reals de realització. Això provoca un gran índex de frustració i ressentiment.
Des de 1989 els enemics del colonialisme s'han esfumat juntament al socialisme real, que ja no és alternativa ni model. La globalització deenfrenada del capital ha anexionat noves parts del món i el desig de consum, estimulat per les elits empresarials les vinti quatre hores del dia.. com ja va advertir Rousseau, l'amor propi està condemnat a tenir una insatisfacció perpétua.
Hi ha les nocions i deus del liberalisme, l'exaltació de l'individualisme i el lliure mercat, a la nostre societat, tothom vol esdevenir burgès, empresari d'èxit, i milionari, d'aquí l'èxit dels jocs d'atzar i les loteries que prometen l'enriquiment fàcil i ràpid, el somni americà del Wellfare State. Els models a imitar per molts dels nostres conciutadans son Donald Trump o Silvio Berlusconi.
Fins i tot en els països més avançats, la caiguda del mercat laboral i dels sistemes de solidaritat i el creixement de l'economia sumergida s'assemblen cada cop més a les terribles condicions de treball que pagtia la classe obrera durant el segle XIX que varen ser brou de cultiu de les revoltes anarquistes, socialistes i comunistes.
Per aquest motiu de crisis económico-social i pel fracàs de les idees il·lustrades i de la modernitat capitalista neoliberal o del socialisme d'estat, burocràtic estalinista, torna el nacionalisme imperialista als EUA, Xina i Rússia i de forma més suau, tornen els secessionismes regionals que aspiren a tenir més control sobre la seva vida, territori en front de la globalització totalitària dels nous capitals multinacionals que a més han posat en marxa la quarta revolució tecnológico-industrial en benefici exclussiu de les noves elits euro-americanes.
Els demagogs nacional-populistes prometen seguretat en un món radicalment insegur. El pensador hindú Pankaj Mishra, en la seva crítica i autocrítica sobre les velles i noves formes d'expansió, explotació económico-militar de les grans potències imperialistes occidentals, parla que pretenen imposar arreu, el model ultracapitalista, neoliberal, industrial.
Putin i Trump tenen via lliure un cop han vist que el que era el seu antagonista i principal enemic, el comunisme soviètic, la Xina de Mao i els països socialitzats com la Iugoslàvia de Tito, l'Egipte de Nasser, la Indonèsia de Sukarno, l'India de Nerhu, el Xile d' Allende o la primera època de la revolució cubana, quan era liderada per Fidel Castro i el Che, no han reeixit.
