A finals dels anys 80, en un viatge escolar a Madrid ens van portar al Valle de los Caídos. D'aquella visita -encara no entenc per quina raó els 'Hermanos' de Torroella van incloure un lloc tan sinistre en el programa- l'únic record que guardo és el d'algun falangista despistat que cridava visques a Franco. Ara que el president Pedro Sánchez en vol treure les restes del dictador, m'ha sorprès descobrir la lluita de moltes famílies que intenten recuperar les restes de familiars republicans morts durant la Guerra Civil. Acabat l'horrible mausoleu, calia omplir-lo, i hi van traslladar morts durant la guerra dels dos bàndols procedents d'arreu de l'Estat. Esperem que el nou govern espanyol, tan diligent pel que fa al cadàver del Caudillo, tingui la sensibilitat suficient per atendre les peticions d'aquestes famílies.
Hem viscut anys amb uns dirigents polítics que rebutjaven la recuperació de la memòria històrica per ser una tasca impossible o extemporània, que només portava a reobrir ferides del passat quan el que calia era mirar cap al futur. Tot plegat, excuses de mal pagador per no perdre vots entre un electorat que, en part, és hereu del franquisme sociològic. Els que reivindiquen que cal recuperar la memòria sobre la repressió viscuda fa 80 anys no busquen reobrir ferides, sinó tancar-les d'una vegada per totes.
