Progressivament, l'Espanya més d'esquerres s'està sometent a una lenta operació de cataractes que li permet una visió de Ciutadans més real i que res té a veure amb la que s'ha tingut fins ara. Fins no fa pas gaire era enaltit, per la dreta i per l'esquerra, com el partit garant de l'espanyolitat a Catalunya. Potser perquè alguns opinen que ha passat el «perill» independentista, Ciutadans ara el veuen com una proposta indiscutiblement de dretes, però també com una organització nacionalista de formes molt agressives.
En els temps de Pedro Sánchez com a president, el llenguatge inquisidor d' Albert Rivera està envellint molt malament. En poques setmanes el líder de Ciutadans ha esdevingut la caricatura d'un polític agitador dels anys trenta del segle passat i els seus discursos tenen la textura sonora de la vella ona curta radiofònica. El que diferencia Ciutadans de tots els partits convencionals -fins i tot del PP de Rajoy- és aquest nivell d'agressivitat i de virulència. Una intensitat que el PP pot adoptar si s'imposen les tesis de l'individu Casado, un imitador paròdic de Rivera.
Sigui com sigui, PP i Ciutadans acabaran lluitant per un mateix espai, mentre que al partit de Rivera en realitat només el pot blanquejar i disparar-se electoralment si el PSOE (el PSC a Catalunya) accepta pactes sistemàtiques amb ells després de les eleccions municipals i autonòmiques de la primavera de l'any que ve. Si els socialistes creen un marc d'aliances amb el partit taronja, poden contribuir a situar-lo a la línia de sortida de la cursa cap el poder central des d'on, sens dubte, intentarà resoldre -o més aviat esclafar- els problemes territorials d'Espanya amb velles idees jacobines actualitzades per la doctrina 'aznariana' a base de poca pietat i sense cap mirament. Només cal observar amb quina familiaritat, reverència desmesurada i absència absoluta de crítica, tracten els taronges els cossos de seguretat de l'Estat, crescuts com feia dècades no estaven. Els volen al seu costat per a quan calgui.
