Hi ha un nou tipus de feminisme que fa temps que ho està petant, un feminisme mediàticament ben vist que sembla condicionar la consecució d'una igualtat de drets laborals, polítics i socials al fet de practicar un sensacionalisme amb proclames misàndriques que assenyalin i cataloguin a tot home vivent com un animal que es mou per instints sexuals. Durant aquests dies de mundial de futbol, una reportera de Mediaset desplaçada a Rússia per cobrir l'ambient als carrers, ens ha regalat un nou i esperpèntic episodi al respecte. La periodista abordava en directe a diversos fans de les seleccions, la majoria homes amb evidents símptomes etílics o amb unes capacitats intel·lectuals més aviat poc desenvolupades que afavorissin el joc i la rauxa de les seves intervencions, on a més se'ls plantejava mediocres disquisicions futbolístiques. Era tan patètic i obscè tot plegat, tan de teleescombraries, que quan uns d'aquests doctes il·lustrats de l'esport rei van cometre la falta de fer-li un petó a traïció o l'error d'entrar al joc dient-li «guapa», aquest feminisme políticament correcte amb valors de saldo i capacitat de comprensió lectora de butxaca encapçalat per la pròpia implicada, aquí, lògicament molt ofesa, va clamar al cel denunciant aquestes noves i exasperants mostres de masclisme.
Tot va fer un gir inesperat quan la periodista, presumiblement esperonada pels fets que l'havien convertit en una nova icona d'aquest feminisme de reality, va confessar, també en antena, que no li importaria dormir amb la selecció del Marroc, perquè els seus jugadors eren tots uns pivons que mereixien ser consolats, en referència a la recent eliminació del combinat marroquí al Mundial. Si fa uns anys un home hagués fet aquest tipus de comentari a la inversa, pràcticament no se n'hauria ni parlat, és possible, però avui, en el marc de l'esdeveniment que ens ocupa, se n'hauria parlat el triple i segurament l'haguessin etiquetat d'assetjador i coses més greus. No seré jo qui justifiqui la deplorable actitud d'aquests exemplars d'homes de Cromanyó però al mateix temps tampoc espereu que un periodisme sexista i de pandereta, dubtosament respectuós i educador que sobreviu alimentant i engreixant el supremacisme intel·lectual i els tòpics de gènere em despertin sentiments de solidaritat o d'empatia vers els greuges que se'n puguin derivar. A cadascú el que és seu.
De poc serveix que la periodista admetés a corre-cuita el seu error, la cosificació de l'home en una carta pública -només faltaria-, primer perquè el mal ja estava fet, ja havia actuat frivolitzant amb les mateixes maneres que precisament l'havien ofès i havia hagut de denunciar i, segon, perquè a sobre intentava treure ferro al comentari, a les seves suposades preferències sexuals, emmarcant-lo en un context informal i distès. Ahir deia blanc i avui diu gang bang, perquè ens entenem. Tot molt coherent i igualitari.
