No hi ha moment més perillós per a un partit d'ordeno i mano (que en el fons ho són gairebé tots) que intentar resoldre una crisi de lideratge amb una consulta a les bases. Ho va fer l'Aliança Popular de Manuel Fraga i va sortir de l'urna un calamitós Hernández Mancha al qual es va haver de substituir ràpidament per José María Aznar recorrent al mètode digital de tota la vida.
Ho va fer el PSOE postfelipista i els afiliats que pagaven quota van triar equivocadament el company Josep Borrell com a candidat a la presidència del Govern votant en contra del candidat favorit de l'aparell, que era Almunia, en aquell moment secretari general de l'organització. La bicefàlia va durar poc, l'aparell i els seus poderosos aliats mediàtics van maniobrar contra l'intrús i el «foc amic» va acabar amb la prometedora carrera del polític català, al qual després se li va buscar un daurat retir a Europa. I no va ser aquesta l'única ocasió en què es van equivocar les bases socialistes perquè anys més tard, quan tot estava acordat per a la canonització de l'inefable José Bono, els vots van encastellar un candidat, Rodríguez Zapatero, amb el qual gairebé ningú comptava. I una cosa semblant va passar fa poc amb Pedro Sánchez quan la candidata favorita de l'aparell era Susana Díaz. Però no només els que voten s'equivoquen.
El camarada Santiago Carrillo havia organitzat la seva successió a la secretaria general del PCE, propiciant l'accés al càrrec del meu bon amic Gerardo Iglesias, en la confiança que el miner asturià seria manejable, i es va trobar amb l'amarga sorpresa que tenia criteri propi i no es deixava trastejar. I tant es va enfadar el vell apparatchik amb aquesta conducta insolent que va acabar propiciant l'escissió interna de la històrica organització en encoratjar la creació de l'anomenat Partit del Treball, refugi de molts militants comunistes que, a poc a poc, van acabar engrossint les files del PSOE. Conclosa la feina, Carrillo va entretenir la seva llarga jubilació com a tertulià de luxe a la cadena SER formant tàndem amb Rodolfo Martín Villa, un conspicu polític franquista reciclat a la democràcia.
Dic el que antecedeix, perquè aquests dies les bases del PP estan entretingudes en la tasca d'escollir el substitut de Mariano Rajoy, que ha reingressat a la seva plaça de registrador de la propietat després que la moció de censura li hagi obligat a cedir la presidència del Govern al socialista Sánchez. Amb tota rapidesa i discreció i sense haver insinuat tan sols qui era el candidat, o candidata, favorit entre els que aspiren a succeir. El procés electoral ja està en marxa i ens hem trobat amb la sorpresa que del gairebé milió d'afiliats de què presumia el PP tan sols uns pocs milers estan al corrent del pagament de les quotes i per tant tenen dret al vot. I el vot d'aquests pocs tampoc els valdrà de gaire, perquè després han de fer el mateix els compromissaris, és a dir, els càrrecs i altra gent de l'aparell que els poden esmenar la plana.
Vist això, caldrà entendre com una tasca patriòtica la imprescindible feina de recaptació que van dur a terme els ara empresonats Bárcenas, Correa, Crespo i El Bigotes. Si gairebé ningú pagava la quota, amb què s'havia de mantenir l'organització?
