Tota anàlisi de les primàries del PP es queda a mitges, en el camí imprecís del compromès resultat d´una votació en què fins a la immensa majoria de militants eren d´atrezzo, gratis total en la inveterada tradició del partit. Ni demolició ni resurrecció, ni triomf de l´aparell ni arribada dels bàrbars, ni renovació ni immobilisme.

El PP no sap què vol, un balanç equívoc que reflecteix la fragmentació de les primàries. El famós partit alfa ni tan sols sabria si acceptar avui en les seves files Ortega, però aquesta ambigüitat no l´allibera de l´orteguià «no sabem el que ens passa, i això és precisament el que ens passa». Els populars han entrat en un bucle, on Soraya expulsa de la carrera presidencial Cospedal, que pot impedir al seu torn que Soraya arribi a presidenta del PP.

En contra de la satisfacció d´aixafar a una antagonista a la qual odia fins i tot pel seu físic, a Soraya li hauria convingut franquejar la segona volta en companyia de Cospedal. El cara a cara entre les dues integrants del gabinet de Rajoy, hauria permès que la guanyadora de les primàries optés en igualtat de condicions a les restes d´un Pablo Casado exclòs de la cursa.

Enfrontada a Cospedal a la segona volta, Soraya només comptaria amb un enemic a batre. Ara en té dos, un Casado que no afluixa la queixalada i la venjativa secretària general sortint. Llevat que la desplaçada ofereixi el seu suport, a canvi de perpetuar-se en el càrrec. El PP anomenava aquest comportament «mercadejar», quan el protagonitzaven altres formacions. La victòria de Sáenz de Santamaría tampoc ha d´ocultar que odia les vicissituds partidistes. La seva ambició és la Moncloa pura i dura, no va néixer per entretenir-se amb un miserable partit vetust.

Les primàries van quedar desacreditades al verificar-se l´abisme entre els vuit-cents mil militants de què es vantava Rajoy, fugat a més distància emocional que el seu antagonista Puigdemont, i l´escanyolida realitat d´una desena part d´aquesta xifra. Els participants en la votació no van arribar a seixanta mil. Són el nucli dur, els recalcitrants, amb tot el mèrit i les limitacions d´ampliació estadística que comporta la seva irreductibilitat. García Margallo va més enllà de la ironia en assenyalar que podrà agrair el vot personalment als seus 680 suports. Un partit d´estar per casa. La deserció massiva d´afiliats defineix la realitat del PP amb més fiabilitat que uns comicis. A Espanya hi ha un centenar de municipis amb un cens de votants que supera els seixanta mil participants en les primàries estatals dels populars. La cita prèvia amb les urnes no serveix per tant ni de sondeig orientatiu, tot i que confirma la divisió dominant en el si d´una formació que venia l´homogeneïtat com a suprema virtut.

El PP es troba en estat de xoc. Desconeix els seus objectius, de manera que de cap manera podia trobar la persona idònia per culminar-los. Ni tan sols practica el culte al líder, impropi en examinar els perfils poc carismàtics dels aspirants. El trauma de la dreta demostra que hi ha alguna cosa més ridícul que governar amb només 85 diputats, i consisteix a ser desallotjat del poder per un partit que compta amb només 85 diputats.

Fins a finals de 2015, el PP podia abstreure´s de la pèrdua massiva de capitals i comunitats autònomes, per centrar-se en la seva aclaparadora majoria absoluta estatal. Després de les dues eleccions en mig any, ni tan sols l´entusiasta premsa madrilenya aconseguia convèncer Rajoy que podia governar en solitari. Poc després es comprovaria que tampoc podia governar acompanyat. La primera moció de censura amb èxit de la història només confirma que l´esquerra va regalar mitja legislatura als populars, menys poderosos del que pretenia el seu aparell de propaganda.

Els cops de maça electorals, enfonsats per la foguera inextingible de la corrupció, han portat el PP a una situació extrema. Les primàries són un intent encomiable d´endinsar-se en la resolució democràtica dels conflictes interns. No obstant això, i amb el matís de la invenció d´un «Riverita» en la figura del omnisomrient Casado, el resultat de la votació demostra que la dreta tradicional no ha trobat a una candidata arrasadora. Tampoc ha repudiat explícitament a cap candidat, descomptant l´anecdòtic Margallo.

Després de la seva anèmica victòria, Soraya va efectuar la primera trucada a Rajoy, «el president del partit». La invocació a un passat que els votants del PP volen oblidar no és un bon símptoma. I si els militants estan despistats, cal imaginar la desorientació de la resta de la dreta.