11 de juliol de 2018
11.07.2018

El PSOE de lluna de mel; o la lluna del PSOE

11.07.2018 | 07:17

S'anomena, en sociologia electoral, lluna de mel el període d'estat de gràcia d'un partit, quan aquest per pura xamba s'instal·la en un context polític immillorable, tot li somriu, i les enquestes li són molt favorables. És el que li està passant de moment al PSOE. Acostuma la «lluna de mel» a ser un trànsit temporal, més o menys durador, i el partit que la gaudeix voldria definitiu, que succeeix molt excepcionalment, per exemple quan la formació en el govern gestiona bé un meravellós esclat de l'economia, una nítida i socialment acceptada sortida d'una severa crisi, una esplendor cultural, científica, humanística i esportiva, acompanyada d'un reconeixement internacional, o en el cas concret i actual del PSOE un agraïment per haver escombrat del poder, el PP, que s'havia embordonit i resultava antipàtic per part important de la població.

Aquest moment és un moment dolç i plausible, rialler, en el qual els déus de bon grat saluden el nou heroi i quan es cansen d'ell es limiten a fer-lo vanitós, que res representa més avorrible i molest per als humans que la persona creguda i presumida. La vida somriu a hores d'ara al PSOE perquè ha destronat el PP, un partit de persones, tibades i fanfarrones, que va anar adoptant actituds de cacics autoritaris, de fatxendes espitregats de barra de bar amb cadena d'or penjada al coll, i que fins i tot va afartar el gallec Mariano Rajoy, que ja no sabia no sols què fer del seu partit, sinó que tampoc no sabia què fer d'ell mateix i decidí plegar veles i endreçar-se, fugir de la política, com gat escaldat, i ja s'ho faran si és que en saben.

Ja té mèrit en Rajoy per molt esquiu que s'hagi comportat amb Catalunya per guanyar vots a la resta, perquè ha demostrat ser un magnífic orador amb molt d'aplom i segura desimboltura, també fou l'home estoic i mofeta, que de nit es preparava amb cura barrabassades, que l'endemà improvisaria alegrament en públic (algun cop se li escapava el riure per sota el nas) esvalotant i provocant riotes en els seus detractors, mentre es feia un panxó de riure observant com es mofaven del seu disbarat, de com tots havien caigut en el parany. També cal reconèixer que s'havia d'estar molt blindat i amb una paciència a prova de bomba per aguantar els dirigents del PP, el vesper rabiós que tants disgustos li causava.

El PSOE amb una jugada inopinada es va apropiar del govern. Hi ha intel·lectuals que afirmen amb rotunditat que res té solució i que hi ha un fatalisme grec que gravita sobre els nostres caps. Durant la llarga nit franquista i quan la dictadura es trobava en el seu punt més àlgid i tots érem franquistes, cap cervell hauria dit que al cap de 10 o 15 anys s'implantaria la democràcia i aquesta es quedaria aquí. El canvi inesperat en el govern demostra com és possible trencar l'horitzó polític amb una solució que ningú va tenir en compte i implantar una nova realitat. Només cal imaginar que el PSOE de Pedro Sánchez s'arrapi bé i que les seves enquestes internes evidenciïn que hi ha una nova necessitat social desitjable que comporta un canvi d'Estat.

Molts partits (una sopa de lletres) van alçar en P. Sánchez per desbancar un cansat Rajoy, fart de tot, que ha tornat a la seva professió de registrador de la propietat i tret d'aquell fosc episodi en què va dir davant del jutge que no sabia a quina persona podien pertànyer les inicials M.R. apuntades en un paper com a beneficiari d'un sobresou, no s'ha pogut demostrar en una estructura política corrupta que ell fos com en Bárcenas, a qui pràcticament no coneixia de res, malgrat compartir despatxos contigus a la seu del carrer Gènova de Madrid. Aquestes bestieses al final li han passat factura.

La lluna de mel del PSOE, la benaurança, ja s'ha manifestat en les enquestes i P. Sánchez s'ha alçat al primer lloc de les preferències populars enfonsant escandalosament Cs. Tanmateix els nou casats després del gaudi de la lluna de mel tornen a casa i xoquen amb la esquerpa quotidianitat; quan això passi el govern presidit per en Pedro Sánchez haurà de fangar la realitat, tractar el dia a dia i no li posaran gens fàcil perquè tindrà dos partits, el PP i Cs, que es barallaran per ser el més baladrer i qui fa l'oposició més dura.

El PSOE s'ha encimbellat al poder amb 84 diputats, un govern fràgil que haurà d'aguantar resignadament el foc enemic com l'amic; ha heretat tots els problemes irresoluts, que havia desatès a consciència el PP perquè molt a l'estil franquista creia que la solució cauria de l'arbre com fruita madura, però Catalunya s'ha mostrat pencaire i tenaç, i aquí és on el govern de P. Sánchez hi té una qüestió espinosa, àrdua de resoldre: què fer amb els presos polítics catalans, que han repartit per garjoles de Catalunya? Es planteja accelerar els judicis i si són condemnats els amnistiarà?

Sánchez es mostrà dubitatiu i per fi decidí acostar els presos. L'enquesta per copsar l'opinió dels militants socialistes gabiejava l'estat d'ànim del president. Uns asseguraven que si els portava a Catalunya seria percebut com una feblesa i donaria munició electoral al PP i Cs, tanmateix ho ha fet presentant-ho com una resolució més judicial que política. Ara pot controlar molt millor la informació amb el nomenament de T. Fernández Flores com a nou president de RTVE.

De moment, Pedro Sánchez ha culminat el complex d'Èdip i ha matat el pare opressor que dominava el PSOE, la vella guàrdia de les essències pures, el sanedrí dels déus intocables; ara ha de governar, té pressa i ho vol fer bé.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema