13 de juliol de 2018
13.07.2018

Vine aquí, Lluís

13.07.2018 | 01:22

Em creuo amb una parella de mitjana edat pel carrer, a aquesta hora en què la gent s'asseu a les terrasses a beure cervesa i a prendre la fresca. L'estiu és aquí i la gent té ganes de celebrar-ho. Tot d'una un gosset passa corrent al meu costat. «Lluís, Lluís, torna», li diu l'home mentre es colpeja el genoll amb la mà. En Lluís no vol obeir. Es posa a ensumar un quiosc de premsa i després recorre les taules d'un bar. L'home es veu obligat a alçar la veu: «Lluís, Lluís, vinga, vine ja». En Lluís segueix sense fer-li cas. I quan m'allunyo, no sé si el fugisser Lluís ha obeït per fi al seu amo o segueix corrent per la vorera. L'estiu ja és aquí, i també Lluís sembla disposat a celebrar-ho igual que el seu amo.

He escrit «amo», però és evident que la relació que uneix aquest Lluís amb l'humà que li demanava que tornés no és la d'amo i servent. Aquest Lluís ja no és una simple mascota, ni un animal de companyia al qual se li ha agafat afecte, ni tampoc un company o un amic. No. Perquè en Lluís ja ha arribat a un grau d'intimitat amb l'ésser humà que d'alguna manera el converteix en un membre més de la família. De fet, en Lluís és el primer gos amb nom de persona que he sentit anomenar, però segur que ara mateix hi ha moltes mascotes que porten un nom que podria ser el dels seus amos (i repeteixo que la paraula «amo» ja no és l'adequada per descriure la relació que uneix l'humà i el gos). I aquest costum s'ha introduït, imagino, des que les mascotes s'han integrat completament en la nostra vida com a membres de ple dret. Ara ja no anem a comprar un gos, sinó que l'anem a adoptar o l'acollim. I ara no anomenem a la mascota Thor o Boira o Vampirella, sinó que li posem un nom inequívocament humà, un nom que ens recordi que ja és un més entre tots nosaltres. No un ésser diferent, no, sinó un més. El nostre semblant, el nostre germà.

 Aquest fenomen és nou i potser no tingui més de vint o trenta anys, encara que és una cosa que es veia venir des de fa temps. Als afores de Tànger hi ha un cementiri de gossos –ara ja està abandonat– en el qual es poden veure les tombes de les mascotes, amb el seu nom i la data del seu naixement i de la seva mort. Aquests animals enterrats a Boubana ja no són mascotes, sinó una altra cosa molt més propera a nosaltres. Una de les làpides està dedicada a un Hugo, un gos que porta un nom que en altres temps no s'hauria considerat adequat per a un animal. Perquè els noms de gos que recordo no solien ser noms d'humans, o en tot cas eren noms rars o si més no amb una ressonància estrangera, perquè quedés clar que hi havia una distància entre el món de l'animal i el món dels humans. Recordo molts gossos anomenats Blacky, i moltes gossetes anomenades Lulú, i gossos que tenien noms de sagues escandinaves, i altres que al·ludien a qualitats –suposades o reals– de l'animal: Pattani, Nevat, Gros. També hi havia molts noms presos de les sèries de televisió o dels llibres que ens agradaven: Lassie, Milú, Idefix, Bartleby (aquest era un gos singularment lent i mandrós). I en els estranys casos en què se li posava un nom de persona a un gos, se li posava Toby, que era anglès, o Eric o Tom o Frida, que sonaven vagament exòtics. Però no, per descomptat, Cati o Lluís.

 Un dels primers noms de gos que coneixem és Argos, el gos d'Ulisses que va reconèixer al seu amo quan aquest va tornar a Ítaca disfressat de captaire. Argos significava en grec arcaic «brillant» o «ràpid», i com en tants noms d'animals, pretenia descriure una de les qualitats de l'animal, o en tot cas infondre'ls-les, perquè els homes de l'antiguitat creien que la paraula també era la cosa, de manera que un nom podia conferir a l'ésser que anomenava les qualitats tancades en el seu significat. Els animals, per tant, es deien Ferotge, Fidel o Ràpid. I així es deien també els primers humans, els noms els quals no coneixem perquè no hi havia escriptura que els consignés, però que podem endevinar pels noms que feien servir els aborígens australians o els indis americans que vivien com en els temps del Paleolític. Molts aborígens australians es deien Tro o Pluja. I els indis tenien noms com Ant Negre o Os Gris, en honor a la força i al poder d'aquests animals.

En certa manera estem tornant als temps del Paleolític. Vivim uns temps tan asèptics i tecnificats que trobem a faltar els vells temps dels bruixots i dels xamans, que imaginem –erròniament– tan amables i feliços com una comuna hippie a Formentera. I així posem als humans noms de fenòmens atmosfèrics o d'animals. I als animals, sobretot a les mascotes, els posem noms iguals als nostres. Com Lluís, per exemple. No sabem cap a on ens portarà aquesta mutació existencial, però tindrà les seves conseqüències, segur. I per cert, em pregunto si en Lluís haurà tornat ja amb el seu atribolat servent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook