Quan el passat mes de març el MHP Carles Puigdemont fou detingut a l´A-7 alemanya, tot tornant de Finlàndia via Suècia i Dinamarca (que no van voler mullar-se), ja vaig expressar el meu convenciment que qualsevol que fora la decisió que prendria la justícia del meu país d´origen respecte a l´euroordre d´extradició de la «justícia» espanyola, aquesta estaria basada en «arguments estrictament jurídics i que cap polític -ni del govern ni de l´oposició- tindria cap mena de veu ni vot en la decisió». Mai abans m´havia alegrat tant de tenir raó. La decisió del Tribunal Superior de la Regió de Schleswig-Holstein, de limitar una possible extradició (que encara pot recórrer el demandat!) només al delicte de malversació, no només restringeix la possibilitat de processar al president per aquest únic delicte, sinó que també qüestiona de soca-rel la democràcia i justícia espanyoles, que han volgut convertir un conflicte polític -el de la reivindicació majoritària del poble de Catalunya al dret a l´autodeterminació- en una baralla judicial per la restringida lectura de les lleis fonamentals d´un govern estatal -del color que sigui- incapaç de fer passes en direcció a la voluntat d´un dels seus pobles (i que no ha sabut gestionar) i amoïnat només per la seva pròpia supervivència.

Ara, la justícia alemanya ha posat el jutge estrella Pablo Llarena davant la disjuntiva d´haver de decidir si retira l´euroordre per segona vegada o si accepta l´extradició de Puigdemont a canvi de processar-lo només per malversació -un delicte molt «menor» amb un càstig màxim de 12 anys de presó davant dels 30 anys que hauria pogut suposar la rebel·lió de la qual falsament, com ha conclòs el tribunal alemany per l´absència de violència, l´acusava Espanya. I què farà aleshores amb aquella part del govern català que ha ficat fa nou mesos en presó «preventiva»? A ells els continuarà acusant d´un delicte del qual haurà quedat eximit el seu cap? Faci el que faci, la justícia i la democràcia espanyoles han quedat desacreditades per sempre més. I val a dir que merescudament per la pèssima gestió del conflicte per part de tothom, però sobretot per la part espanyola.

La justícia alemanya en canvi, ha resolt l´atzucac en el qual, segons molts compatriotes, s´ha ficat per no saber mirar cap a una altra banda, tot interpretant les lleis tal com foren pensades i aplicant justícia en un sentit que el poble (i no només el seu) entén. Llàstima que amb tot això i amb reaccions molt semblants de les justícies belga, suïssa i escocesa, a Madrid encara no hi ha ningú que se senti al·ludit. Sembla que, per tapar-se les seves vergonyes i per distreure l´atenció del conflicte català, ara van a carregar-se la monarquia, com si una nova república els pogués resoldre la papereta. Deuen pensar que els catalans no tenim memòria i que ja no recordem el que ens van fer l´última ­vegada que ho van intentar per aquesta ­drecera.