Hi ha pocs moviments al món que hagin canviat tan sovint de nom i hagin incorporat tantes propostes com l'independentisme català i en tan poc temps. De fet, si mirem enrere no hi ha tanta diferència entre la samarreta que any rere any s'estrena per la Diada i el naixement sovintejat de nous partits, grups o coalicions vinculades al nacionalisme català. Costa d'entendre aquesta necessitat de presentar un nou moviment cada temporada o a cada elecció, donant una sensació de permanent provisionalitat, de poca consolidació i de curta durada. És cert que l'independentisme necessita com l'aigua alguna cosa sòlida capaç d'unir les múltiples faccions que s'aixopluguen o bé sota el paraigües dels hereus de l'antiga Convergència, sota la carpa de la CUP o sota el teulat d'Esquerra Republicana, però potser no cal reinventar-se a cada instant.
D'altra banda, i no cal amagar-ho, aquest continuat bateig de moviments polítics il·lustra perfectament una segmentació real que no és gens positiva per a la noble causa que es persegueix. És allò de tants caps tants barrets, mentre a l'altra banda només hi ha un barret que aixopluga tots els caps contraris a qualsevol cosa que se sembli a una Catalunya capaç de decidir per ella mateixa.
Ara que hi ha un excés d'experts en política i que tothom sap d'estratègies, potser caldria preguntar-los com es pot afavorir el relat i convèncer la ciutadania de les bondats de tants partits i moviments que s'apleguen a l'entorn d'una mateixa direcció però seguint itineraris diferents. L'única conclusió que es treu és que aquí cadascú va pel seu compte i que seguim encara instal·lats en la casella de sortida sense haver avançat ni un sol metre, perquè allò que importa és quin dorsal duus i no fer equip per aconseguir arribar a la meta, havent fet una bona cursa. Dels Junts hem passat a la Crida però no s'estranyin que a la temporada de tardor algú s'inventi la Plataforma i que a l'hivern tinguem una altra coalició, i així entretinguts passa més bé l'estona de no anar cap enlloc.
