A la política de saló de l'esquerra universitària dels setanta no només hi havia una escissió cada dos dies, sinó que la majoria de formacions sorgides d'aquesta dinàmica divisòria incorporaven al seu nom el concepte d'unitat: unió, unit, unitari, unificat... No inventaven res. El 1937, en plena guerra civil, van anar a trets pels carrers de Barcelona les milícies del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), per a gran alegria dels feixistes revoltats a l' Alzamiento (que van ser una revolta i un alçament de veritat, i que va aconseguir fàcilment la unitat dels seus protagonistes gràcies a un « decreto de unificación» signat pel « generalísimo»).
Aquesta setmana veiem com neix una Crida Nacional per la República amb la voluntat d'unir l'independentisme dispers en diversos partits i entitats. Però ni ERC ni la CUP tenen cap interès a seguir la música d'aquest flabiol que es toca des de Berlín, i la direcció del PDeCAT s'ho mira com una mena d'OPA hostil, mentre que les entitats, ara com ara, no tenen intenció de desaparèixer. Per tant, el resultat provisional de la iniciativa és el de sumar un nou actor al panorama, al qual caldrà potser afegir el moviment proprimàries que també s'ha posat en marxa en nom de la unitat republicana.
Si un escolta els independentistes de base, els que no estan enquadrats en els òrgans de funcionament de cap partit i per tant no senten gens de patriotisme de cap sigla, el missatge és unànime: per què no es posen tots d'acord d'una vegada? En conseqüència, esperonen qualsevol crida que alci la veu en aquesta direcció. El nou moviment serà, doncs, molt aplaudit, i encara més si al seu davant hi ha Carles Puigdemont, el dipositari de la legitimitat injustament arrabassada. Li plouran les adhesions. Però les formacions realment existents s'ho miren d'una altra manera, i aquestes són les que tenen diners, infraestructura i una militància activa tots els dies de l'any i no només per la Diada i quan toca signar adhesions per Internet.
Serà difícil que algun moviment o iniciativa aconsegueixi unir sota les seves ales la totalitat de l'espectre independentista mitjançant l'adhesió graciosa i alegre de les formacions preexistents, sobtadament il·luminades. Més aviat serà per un seguit de victòries en l'arena de la batalla política; democràtiques i pacífiques victòries, això sí, que no som al 1937.
