Mentre escric aquesta ratlla, hi ha en marxa projectes per fer xalets i apartaments a Aiguafreda (Begur), a la pineda d´en Gori (Palamós), a la pedrera de s´Antiga (prop de Sa Riera, Begur) i a Aigua Xelida (Palafrugell).

Anem enrere. Els burgesos de la Lliga estaven encaterinats de la Costa Blava francesa. Per això somniaven una Costa Brava exquisida, recer del turisme elitista internacional. Amb un aspecte semblant al litoral de Còrsega en mans dels peus negres algerians, amb casasses als penya-segats, amarradors privats i jardins que regalimen atzavares fins arran d´aigua. Després va venir la guerra, la paràlisi de la postguerra immediata, i als anys 50 l´especulació i el turisme de masses van marcar el destí de la Costa Brava.

Sovint s´ha dit que el franquisme en té la culpa, de la destrucció d´aquest territori. Mentida. No és veritat que els catalanistes i els patriotes promocionessin el litoral amb sensibilitat, i que el franquisme el mossegués a cop de dinamita. Va ser el capital, que d´ideologies no en gasta.

Si repassem els projectes especulatius en curs, veurem que la Costa Brava central ha rebobinat 40 anys. Es troba en aquell moment, a cavall entre Franco i Joan Carles I. Emparades per lleis estatals i amarades de picaresca mafiosa, les oligarquies locals (gairebé sempre de Convergència i Unió) i les elits barcelonines (sociovergents, gauchedivinesques, comunistes, tan li fa) es repartien les parcel·les com qui canviava cromos al pati de l´escola. Discoteques, hotels, apartaments i pous d´aigua. Tothom qui va poder va especular, i encara ho fa. De passada, quan jo era petit, més de mig Begur treballava de paleta, de llanterner, de cambrer.

Avui l´oferta immobiliària és major que la demanda, però el totxo encara és un refugi segur per al capital. Els nous ajuntaments (molts en mans d´ERC) no faran res per aturar el desastre. Res de res. Enllà d´això, l´agonia paisatgística de la Costa Brava no és ni culpa dels hotels, ni es pot imputar al turisme de xancleta i entrepà de truita. Ara hi ha menys hotels que l´any 1990, i tothom té dret a fer el mec quinze dies a l´estiu.

La Costa Brava també té una llarga tradició ecologista. Iniciatives populars que, per fortuna, de tard en tard han evitat més d´un despropòsit. D´aquest xup-xup fins i tot n´ha sortit algun ecologista de renom que després, amb els anys, ha validat noves ocupacions especulatives de paratges protegits, a còpia de brandar l´argument del mal menor. És el cas de Jordi Sargatal i la defensa que fa del Bulli1946.

Com sempre passa amb aquests temes, la indignació de la ciutadania necessita culpables. L´un podria ser l´empresari que hi ha darrere del projecte d´Aiguafreda, però aquest l´únic que té són diners i l´únic que vol és fer-ne més. Modestament crec, doncs, que caldria exigir responsabilitats a les instàncies que tenen la paella pel mànec. L´especulació només s´atura amb lleis sòlides. Les lleis que han d´aprovar els polítics que la majoria va votar.