El dietari

Un home d´uns seixanta anys em pregunta què ha de fer per arribar a la platja de les Maduixes de Portbou. Em descol·loca. No conec aquest paratge. M´explica que li han explicat que és l´última platja catalana abans d´arribar a França. Li responc que la darrera es diu platja de les Freses. «Aquesta, aquesta!» assevera, i afegeix: «Platja de les Maduixes per no caure en castellanismes perquè -si ets d´aquí ja em perdonaràs- els de Portbou són mica xarnegos», diu rient. El paio aquest és un d´aquests empordanesos que fan anar la ironia com si fos un tractor. D´on és vostè?, li pregunto. «De Figueres», respon. Què em diria si li dic que tots els de Figueres són uns ignorants, li etzibo seriós. Freses, senyor meu, es refereix a fresar (quan els peixos ponen els ous). La conversa acaba quan li explico que és impossible arribar-hi a peu i que si hi vol anar li haurà de demanar a algun xarnego portbouenc si el pot portar a les Freses en barca.

Diumenge, dutxes a la platja

Fa anys que vaig decidir no dutxar-me a cap platja si no era absolutament necessari i sempre calçat amb unes sabates de plom o de ciment (és una exageració). No només perquè hi ha persones que tenen les plantes del peu plenes de verdet, ceps o xampi­nyons, sinó perquè hi renten gossos, gats o vaixelles senceres. Avui mateix, aquest diari publica la foto d´un «poligonero» ensabonant el seu gos gegant en una dutxa de Platja d´Aro. No és un fet inhabitual.

La multa com a instrument és fatigosa però sembla que és l´única manera de mantenir a ratlla els capbuits.

Dilluns, dreta, mossos i jutges

S'ha posat en marxa una plataforma a Girona per denunciar els repugnants feixistes que agredeixen la gent. El grup aquest considera que actuen amb impunitat perquè la policia s´hi posa d´esquena. Són una desena d'agrupacions que formen aquesta plataforma. És increïble que una minoria tan repugnant pugui atemorir d´aquesta manera la majoria. La culpa és dels Mossos d´Esquadra, que tenen les competències en seguretat ciutadana i que no els persegueixen ni denuncien i dels jutges catalans -vull dir els que exerceixen de jutges a Catalunya-, que són benevolents i paternalistes amb l'extrema dreta.

Dimarts, castell de quermançó

Finalment ha reaparegut l´enyorada aigua de Vilajuïga. I ho ha fet amb la pompa adequada a la dimensió d´aquesta aigua de categoria. Han descobert la cortineta inaugural de les ampolles, presentades a Peralada per Ferran Adrià, que a efectes gastronòmics seria com si a un catòlic li llença al cap l´aigua baptismal el sant pare de Roma. Encara que em permeto la maldat d´explicar que en Ferran em va dir una vegada que l´agua «no és gastronomia per absència de sabor».

Alegria per tornar a poder comprar la meva aigua mineral preferida. Decepció pel disseny excessivament cool de l´ampolla i perquè no recupera el logo de l´imponent castell de Quermançó.

Dimecres, Carles B. Goode

Un periodista de la dreta catalana, que no recordo el nom perquè tots diuen el mateix i sonen igual, aplaudeix en un comentari radiofònic la decisió del jutge Llarena perquè converteix Carles Puigdemont en un colpista en el llimbs. Diu que és com un dels protagonistes de la foto aquella que porta Marty McFly a Back to the future, que es va esvaint degut a la paradoxa temporal advertida pel grillat d´en Doc Brown. No entraré en el fons dels referents culturals del periodista pensador en qüestió, tot i que enyoro els temps que se citava Ciceró. Però a aquests intel·lectuals de cinc rals, com a mínim se´ls hauria d´exigir acabar de llegir els llibres fins l´última pàgina per parlar-ne amb propietat. En aquest cas, acabar de veure la pel·lícula. Si ho hagués fet sabria que en Marty no només reapareix amb força a la fotografia, sinó que acaba essent l´inspirador de Chuck Berry per compondre Johnny B. Goode, aquella cançó que explica la història d´un noi de poble que toca la guitarra i que somia ser una celebritat. Escriure sobre com acabarà la història mentre s´està produint, és un exercici molt pueril. Els periodistes, sempre amenaçats per l´error, hauríem de tenir com a manament: no preveuràs.

Dijous, 80 anys després

L´Armada ha fet detonar avui l´obús de la Guerra Civil que estava sota l´aigua al costat de les illes Formigues. Era un trasto de 90 centímetres de llarg i 30 d´amplada. Quan era un nen -això ens situa als anys 70 del segle passat- era habitual que l´Exèrcit fes esclatar obusos i mines. Amb els amics sovint anàvem a veure les operacions i era impressionant veure quan esclataven i s'aixecaven columnes d´aigua de 10 i 15 metres, com si fossin guèisers. També durant molts anys, en moltes muntanyes, sobretot de les zones de la retirada, quan hi havia incendis els bombers ni s´hi acostaven per por de les explosions d´artefactes enterrats.

Aquest obús de les Formigues era allà des que va acabar la guerra, fa 80 anys. Això ens situa la dimensió de la bestialitat d´aquell conflicte causat pel dictador Franco i la repugnant dreta.

Divendres, curanderos criminals

Un tipus funest em dona un paper publicitari amb un telèfon. Anuncia el «professor Kaousou, autèntic vident africà i guaridor. Il·lustre savi de l´alta màgia africana». No és la primera vegada que me´l donen. Ja fa anys que diu curar malalties, desfer encanteris, desfer la impotència i tot tipus de remeis. Com els curanderos medievals. Això vol dir que hi ha gent que encara hi pica. Avui me l´han tornat a donar el mateix dia que transcendeix el cas d´una dona que va morir al Trueta després de desenvolupar un càncer de pit i rebutjar el tractament científic perquè el terapeuta a qui havia confiat la seva vida li havia dit que si el tumor sortia a la superfície del pit (tenia la teta putrefacte) era bo perquè volia dir que el cos l´estava expulsant. Em pregunto quina diferencia hi ha entra un psicòpata assassí i aquest guaridor. Com a mínim en èpoques medievals els cremaven. Ara ni tan sols els detenen.