El món d'avui

Com que el diferencial de renda per càpita entre països és el motor principal de les migracions econòmiques, especialment quan aquests països són veïns, les migracions a escala regional estan distribuïdes una mica per tot arreu del planeta. D´aquesta manera, les potències econòmicament emergents són pols d'atracció migratòria en les seves regions: des del Brasil, atraient bolivians i peruans, fins a Sud-àfrica, atraient moçambiquesos i angolesos, i Nigèria, pol d´atracció de gran part de l´Àfrica Occidental. A l´Àsia, al marge de l´Aràbia Saudita, que atreu una immigració semiesclavitzada, hi ha la gran excepció xinesa: la Xina encara no necessita -i, per tant, no atreu- immigrants a causa de la seva exuberància demogràfica actual. Amb el temps això anirà canviant. Austràlia és un gran pol d'atracció migratòria de l´Àsia i del Pacífic.

La sorpresa aparent la dona Rússia, amb poca població i, en canvi, amb escassa capacitat d´atracció migratòria més enllà de les repúbliques exsoviètiques de l´Àsia central. Aquesta és una prova més de la seva debilitat econòmica de fons.

Els dos grans pols mundials d´atracció migratòria són els Estats Units/Canadà i la Unió Europea. Tots dos reben molts migrants (legalment o il·legalment) perquè són demogràficament deficitaris. I en seguiran rebent si volen mantenir el creixement econòmic. Hi ha, però, una gran diferència entre aquests dos pols: mentre els EUA i el Canadà seleccionen molt l´origen de la immigració, la Unió Europea és un gran desgavell. Si és veritat que els Estats Units controlen amb molta dificultat les entrades migratòries per la seva llarga frontera terrestre amb Mèxic, també ho és que des de fa dècades en aquell país privilegien l´arribada del talent acadèmic i científic, vingui d´on vingui (Europa, l´Índia, el Japó, el Sud-est asiàtic, la resta d'Amèrica, l´Orient Mitjà, Àfrica). També privilegien en general la immigració asiàtica a causa de la seva laboriositat i bona preparació escolar.

La UE, en canvi, està molt desmanegada en aquest terreny, per la falta esfereïdora d´instruments comuns de política migratòria, asil i fronteres. Es limita a rebre (o a contenir) l´arribada de població de les antigues possessions colonials o de l´Europa extracomunitària. Òbviament, la UE també atrau activament el talent acadèmic i científic, però amb menor generositat retributiva que els EUA. Dins la UE, els pols d´atracció del talent són, sobretot, el Regne Unit, França, els Països Baixos i, recentment, Catalunya.

Aïllacionisme i obertura

La Unió Europea és comercialment com Catalunya: necessita com l´aire, en temps de globalització, el lliure comerç. La Unió depèn de l´oxigen del lliure intercanvi per mantenir-se, ja que és, bàsicament, un enorme espai comercial amb un gran excedent de producció. El lliure comerç és la fortalesa de la UE. S´ha de reconèixer que la UE també es protegeix, en alguns sectors del mercat, com l´agroalimentari, per la via reguladora, imposant mètodes productius i excloent additius, etcètera.

Els Estats Units també es protegeixen, tot i que posen l´accent protector en sectors diferents, com per exemple el bancari i els serveis. En general, però, han sigut tradicionalment com la UE: partidaris del lliure comerç i cercadors d´acords de lliure intercanvi regionals o transoceànics.

Amb Donald Trump aquesta actitud nord-americana està canviant de forma aparentment radical, perquè la relació comercial EUA-Xina està descompensada: les portes obertes tradicionals dels EUA han xocat amb la tendència autàrquica xinesa, igualment tradicional, i han començat a tancar-se.

S´ha de reconèixer que als anys vuitanta i noranta els Estats Units van ficar massa alegrement els peus a la galleda de les deslocalitzacions industrials cap a la Xina, amb uns forats negres descomunals per a les patents i la seva propietat. Actualment, i en la mesura que la Xina és l´altra gran potència, aquests desequilibris ja no són sostenibles. D´aquí les tensions comercials creixents que estem vivint, que poden culminar en una guerra comercial.

La branca EUA-UE d´aquestes tensions comercials és aparentment una derivada de la principal (EUA-Xina), però té també causes pròpies: les dificultats creixents per part europea amb què va topar la negociació del frustrat Tractat de Lliure Comerç Europa-Estats Units al final de la presidència Obama no s´han pas oblidat a Washington.

En aquest context, sempre és molt dur viure els anys posteriors a la ruptura d´unes negociacions.

Producció d´energia

i canvi climàtic

Com que la producció d'energia està estretament vinculada a la lluita contra el canvi climàtic o a l´adaptació davant d´aquest canvi, ens trobem que hi ha quatre mons energètics: el món de la producció de gas i de renovables; el món productor d´energia nuclear; el món productor de petroli i carbó i el món dependent sense recursos energètics.

En el sector de les energies anomenades netes (els dos primers móns) destaquen Alemanya («la reina de les renovables»), França (l´aposta per la nuclear) i l´Índia (nuclear). En una categoria més híbrida hi ha Rússia, que produeix gas i energia nuclear, però també petroli, i els Estats Units (petroli i gas de fragmentació). Tot i ser relativament nuclear, el Japó, per la seva banda, té una forta dependència del petroli. Resulta preocupant la situació energètica de la Xina, amb una gran dependència del carbó intern i del petroli extern (totes dues, energies brutes). Tot i els esforços xinesos en marxa en el camp de les renovables i de la nuclear, és inquietant la dependència energètica d´un país de proporcions tan gegantines. A una altra escala, i vist des de Catalunya, també resulta preocupant la indefinició energètica espanyola (especialment mentre la UE no estigui plenament connectada en xarxa). L´extracció de minerals està molt concentrada empresarialment al món, amb les companyies canadenques, nord-americanes, australianes, suïsses i sud-africanes al capdavant. Els territoris d´extracció són molt més dispersos, amb l´Àfrica subsahariana en un lloc destacat, sense oblidar Amèrica del Sud. Després hi ha dues potències extractives amb grans territoris propis: la Xina i Rússia. Es parla sempre del coltan i el cobalt de l´antic Congo belga, però no s´ha d'oblidar que la Xina és el líder mundial (37% de les reseves globals) de les actualment imprescindibles «terres rares».