Jo mai hauria acceptat una feina al costat de Donald Trump, però si ho hagués fet hauria dimitit després d´aquesta «setmana triomfal» que l´ha portat a Brussel·les, Londres i Hèlsinki i durant la qual no ha deixat canya dreta.

Ha renyat Merkel per construir un altre gasoducte que en la seva opinió convertirà Alemanya en ostatge del gas rus, li ha dit a May que no sap negociar el Brexit, que ho està fent molt malament perquè no segueix els seus consells i que l´exministre d´Afers Exteriors Boris Johnson seria un magnífic primer ministre. Trump vol un Brexit dur, igual que no li agrada gens la Unió Europea a la qual aquesta setmana ha qualificat d´«enemic comercial». I quan s´ha trobat amb els socis de l´OTAN els ha esbroncat per no gastar el 2% dels seus pressupostos en Defensa per després dir que haurien de gastar el 4%, un percentatge al qual ni tan sols arriben els Estats Units. Ha acabat dubtant de si el seu país hauria d´acudir en ajuda de Montenegro en cas de ser atacat, cosa a la qual obliga l´article 5 del Tractat.

Aquest home no fa cas als seus ministres, als seus assessors, als seus diplomàtics o als seus militars. Tampoc als acords internacionals subscrits pel seu país. No fa cas de ningú, diu el que se li passa pel cap en cada moment i després han d´anar els seus assessors per darrere intentant arreglar les destrosses. Es creu que pot dirigir un gran país com un dels seus programes de televisió o un complex residencial. I no és el mateix.

Feia vuit anys que un president nord-americà no es trobava amb el seu homòleg rus i si així passava és perquè hi havia raons serioses per no veure-s´hi, com l´annexió de Crimea que altera les fronteres europees consagrades en l´Acta Final d´Hèlsinki, o la desestabilització d´Ucraïna i el suport que els separatistes reben de Moscou. O altres foteses com la ingerència en les eleccions nord-americanes, alemanyes i franceses (o en el mateix «Procés» català), l´ús de gas nerviós per intentar acabar amb la vida del defector Skripal i la seva filla (que s´ha saldat amb una altra mort al Regne Unit), o l´atac contra un avió de passatgers sobre Ucraïna ... Com dic, res important. I ara Trump s´ha trobat amb Putin seguint el model de la seva reunió de Singapur amb Kim Jong-un, és a dir, sense cap preparació diplomàtica prèvia i donant-li d´entrada a l´interlocutor el triomf que necessitava: a Putin el reconeix com a president d´una gran potència amb el qual tractar assumptes mundials en un pla d´igualtat, i a Kim el fa passar de pària internacional a gaudir d´una legitimitat que mai va poder somiar. I tots dos sense necessitat de donar res a canvi, perquè fins on se sap res han concedit cap dels dos. Es deuen estar pessigant, encara.

Sembla que a Trump l´únic que li interessa és la foto, una foto que els seus predecessors venien cara i que ell regala. La foto amb Kim perquè la compara amb la de Nixon i Mao, i suposo que posa la seva actual amb Putin al nivell de la de Reagan i Gorbatxov. S´equivoca perquè aquelles fotos van donar un gir a la història i les seves són meres pantomimes que res no canvien. Perquè aquí no se sap de què han parlat.

Als Estats Units han causat estupor unes declaracions de Trump acusant els seus predecessors del mal estat de les relacions amb Rússia, com dient que els presidents anteriors són una colla d´incompetents i encara sort que aquí arribo jo. I ha causat indignació quan ha rebutjat les ingerències russes en les eleccions que el van portar a ell a la Casa Blanca, a afirmant creure el que li deia Putin davant del que afirmen ni més ni menys que tretze agències d´Intel·ligència del seu propi país. No és estrany que Putin reconegués sense embuts que ell preferia la victòria de Trump abans que la de Hillary Clinton. Ho va dir amb un somriure. Deu tenir Putin alguna cosa sobre Trump (una mica a l´estil de l´Informe Steele) que no sabem?

Aquest cop Trump s´ha passat un parell de pobles i el clam als EUA ha estat tal que no ha tingut més remei que rectificar. Els Demòcrates estan indignats davant la seva falta de dignitat i alguns Republicans com John McCain han protestat amb força. Però no ens enganyem, perquè els Republicans tancaran files amb el seu president amb vista a les eleccions de novembre on es renovarà completament la Cambra baixa i un terç del Senat. Els Demòcrates intentaran guanyar les dues cambres i així controlar aquest president impredictible i, eventualment, intentar la seva impeachment si les investigacions del Departament de Justícia i del fiscal especial Robert Mueller acaben oferint elements clars de col · lusió amb Rússia. El que es diu una pistola fumejant. Perquè en un altre cas tindrem Trump per a estona, ja que la seva rebaixa d´impostos ha millorat la percepció econòmica de la gent, la desocupació pràcticament no existeix (3,5%) i la seva popularitat entre la seva base Republicana de suport frega el 90%. I a la majoria de nord-americans els és ben igual la resta del món... fins que els toquin la butxaca les guerres econòmiques i el dèficit que els deixarà aquest president. Però llavors ell ja no hi serà.

De moment ens deixa amb una cosa mai vista, un president nord-americà humiliant-se davant el de Rússia.