Un dels llibres més menyspreables que he comprat en la meva vida és En el huracán catalán. El firma Sandrine Morel, corresponsal a Espanya de Le Monde. Ni tan sols el seu pamflet escapa de la veritat evangèlica que poden trobar-se perles de saviesa entre la immundícia. Per exemple, quan no li queda altre remei que consignar que el referèndum de l'1 d'octubre va obtenir un 90 per cent de vots a favor de la independència, la qual cosa implica que un deu per cent de participants es van pronunciar en contra de la secessió. Són aproximadament dues-centes mil persones, que van complir l'antany ritual sagrat de les urnes per votar que no. Es manifestaven a favor de la unitat espanyola. Aquesta visió constitucional no els va impedir rebre la quota proporcional del deu per cent de la violència física, i de les amenaces verbals emanades d'institucions tan patriòtiques com la Fiscalia General de l'Estat. Per exemple, «abduïts», «antiespanyols» o «trets al carrer pels rebels».
Aquests dos-cents mil són els meus, la llarga filera dels heterodoxos als quals tots dos bàndols volen esborrar del mapa. No només operen a Catalunya. També nodreixen la minoria que contempla bocabadada els càntics de solidaritat dels polítics espanyols cap als emigrants que es juguen la vida a la Mediterrània, mentre s'inflen les llistes d'espera de pacients que han pagat durant dècades una caríssima atenció ara negada. La persona que ha d'esperar sis mesos un quiròfan, en condicions inferiors a les existents als països emissors amb selecció al Mundial, són els meus herois. I cap ha piulat.
Al Papa li reserven una planta sencera d'un hospital italià quan pateix una grip. No hi ha un diputat espanyol o equivalent que tingui un familiar de primer grau en llista d'espera quirúrgica durant mig any. Així és fàcil ser solidari amb diners aliens. I no oblido el ciclista heterodox, que arrisca la mort a la carretera per no torturar a la vorera els vianants. També és dels meus, a la llarga filera.
