En el seu llibre The Home We Build Together, el rabí Jonathan Sacks incideix en el valor de la vida comunitària. Les religions van dotar l'home d'un sentit de llar: es compartien unes mateixes arrels -en general mítiques, situades en l'origen de la Història- i uns mateixos fins -la redempció en el més enllà, segons el monoteisme-; es compartien uns ritus que els acompanyaven des del naixement fins a la mort: una estructura comuna de virtuts i de valors, una determinada mirada sobre el bé i el mal. Les religions construïen una llar que enllaçava espais sagrats, símbols, festivitats i relats; que inseria les persones en un àmbit superior a si mateixes. S'edificava una casa en comú, perquè aquesta casa era en efecte de tots; tot i que, des de la perspectiva de la nostra sensibilitat moderna, aquesta morada no fos prou àmplia com perquè tots hi cabessin. Va haver-hi segles en què un catòlic no podia conviure amb un protestant, ni un jueu amb un musulmà; i, segurament, el més gran genocidi comès al segle XX -al costat de la icona negre de l'Holocaust- ha estat el perpetrat contra els cristians d'Orient Pròxim: a Turquia amb els armenis, per posar un exemple. Però també hi va haver èpoques en què va succeir més aviat el contrari.
La casa en comú de què parla Sacks no és gaire diferent al concepte de pàtria que maneja l'historiador John Lukacs. El patriotisme, escriu Lukacs, «és la devoció a una terra en particular i a una determinada forma de vida que no s'imposa als seus veïns. Per naturalesa, el patriotisme és defensiu, tant militarment com culturalment. El nacionalisme, en canvi, resulta inseparable del desig de poder. El propòsit d'un nacionalista serà sempre assegurar més poder i més prestigi, no per a ell mateix sinó per a la nació en la qual ell ha decidit inserir-se». La distinció és clara: en un cas, parlem de sentiments de pertinença i lleialtat a un lloc; en l'altre, ens referim a la voluntat d'imposar una determinada identitat que es considera l'única normalitzada en un territori determinat. L'escriptor austrohongarès Joseph Roth es declarava patriota, no nacionalista; de la mateixa manera que George Orwell.
Però és clar, a mesura que la llar s'ensorra, el sentit de comunitat es va perdent. Els messianismes polítics van anar substituint les grans religions. L'ús massiu de la propaganda va iniciar una renovada mobilització de les masses. Els imperis s'esquerdaven donant lloc a les nacions. Velles comunitats humanes que havien viscut durant segles en un territori determinat van començar a sobrar. Les religions van haver d'adaptar els seus discursos als nous temps. Alhora, el liberalisme capitalista començava també a desfer els llaços de comunitat: una visió titànica de la pròpia vida s'imposava primer lentament i després de forma accelerada. Amb Reagan i Thatcher ja resultava evident que allò crucial era l'individu, els drets eren els únics que regien: un individu enfrontat a la societat, a la polis, a l'economia, al futur. Les xifres apuntalaven aquesta percepció: les taxes creixents de divorci, l'afebliment de les famílies, la caiguda demogràfica, les polítiques a curt termini, l'endeutament massiu i la posada en dubte de la utilitat de l'Estat del benestar, la la xarxa de protecció pública es volia privatitzar.
Per a Jonathan Sacks, la pèrdua de les institucions comunitàries ha comportat una nova cultura en la qual les diferents identitats ja no volen conviure en una llar que integri la pluralitat. Hi ha quelcom de darwinista en aquesta evolució cultural. En perdre la seguretat d'una llar, l'home sense arrels ni objectius compartits torna a la tribu petita -a les tribus, més aviat-, que desitgen imposar les seves respectives agendes. Una societat que ja no construeix en comú es converteix en una societat trencada, condemnada a enfrontaments continus i, en última instància, a la descomposició. El futur d'un país depèn de símbols i de ritus; de relats, finalitats i objectius compartits. Es tracta d'una llar comuna i no d'una pensió o un hostal ni d'una fortalesa en la qual entrin només uns pocs justos. O només els triomfadors.
