El canvi de govern ha obrat efectes prodigiosos en tot just un parell de mesos, per més que la dreta tregui foc pels queixals. Ja no hi ha manifestacions de pensionistes -menys a Bilbao, que són molt seus- ni sous de baixa qualitat, ni milions d'espanyols a la vora de la pobresa, ni xavals famèlics esperant el seu torn per al menjar a les escoles d'estiu. Fins i tot el clima ha millorat molt. Prova d'això és que, un cop solucionats els greus problemes del país, els ministres poden dedicar-se a assumptes aparentment menors com la legislació sobre gèneres gramaticals.

Normalment, aquests miracles tendeixen a produir-se quan no hi ha cap govern. L'exemple més notable el va oferir fa quatre dècades Portugal, que per alguna cosa és el país de la Verge de Fàtima. En els mesos de turbulències que van seguir a la Revolució dels Clavells, estava la nostra veïna República prou revoltada com perquè tothom manés, excepte el Govern pròpiament dit. Fastiguejat que ningú li fes gens de cas, el llavors premier Pinheiro de Azevedo es va tancar amb els seus ministres i va anunciar el seu propòsit de declarar-se en vaga de governació. Els resultats van ser fabulosos. Mentre el govern va estar de braços i decrets caiguts, els preus van baixar, la balança de pagaments es va equilibrar i fins i tot es va reduir el copiós nombre de vagues típic de l'època. Els més nostàlgics sostenen que fins els conductors portuguesos es van comportar amb menys temeritat de la que generalment se'ls atribueix, en aquells dies feliços.

No va ser l'únic cas. Més recentment, Bèlgica va batre rècords d'absència de poder executiu en acumular 541 dies seguits sense govern. Lluny de produir-se cap desastre o fallida, els trens van seguir sortint a la seva hora, els avions es van enlairar com de costum i la vida en general va mantenir el seu curs al feliç regne dels belgues. Millor encara que això, la manca d'un Executiu que pogués executar va permetre a Bèlgica esquivar les retallades ordenades per la UE (amb seu a Brussel·les, per cert) i mantenir a més un notable grau de creixement en plena crisi.

Més proper encara és l'exemple d'Espanya. El confús resultat de les eleccions de desembre de 2015 va determinar que el govern presidit llavors per Rajoy estigués deu mesos en situació de guaret. Casualitat o no, al cap d'aquest llarg període d'interinitat -i només aparent desgovern- la desocupació va experimentar una reducció històrica i l'economia va créixer a un ritme d'allò més vigorós.

Potser és simple coincidència, però aquests i altres casos que podrien citar-se suggereixen que qualsevol país funciona sense problemes amb el pilot automàtic posat. Res més lògic, si es té en compte que el gruix de les partides pressupostàries venen prefixades per endavant per la necessitat d'atendre les pensions, el deute i la Seguretat Social.

Poc paper hi juga aquí la ideologia, circumstància que potser expliqui com s'assemblen uns partits als altres una vegada que arriben al poder i es troben amb la necessitat de fer comptes en lloc de discursos. Per això sorprèn que una simple mudança en el govern hagi millorat -o empitjorat, segons qui ho miri- l'anterior situació del país en qüestió d'unes poques setmanes. Els miracles i/o les catàstrofes requereixen més temps.