Sabia que en Salvador Carrera les estava passant magres i sabia també que la possibilitat d'una millora era nul·la, però quan el director d'aquest diari, en Jordi Xargayó, em va comunicar el desenllaç vaig quedar de pedra. Els humans, arribats a situacions com aquesta, sempre cerquem escletxes per on sortir a l'exterior. I jo en volia una, d'esquerda, per al meu amic.
Vaig conèixer en Salvador en una de les meves antigues «visites pastorals» pel districte que tantes victòries va donar a CiU i a qui signa. Va ser -a on, sinó?- al seu poble, Ribes de Freser, exercint ell d'alcalde amb majoria més que absoluta. Em varen cridar l'atenció virtuts que sempre l'acompanyarien: senzillesa, clarividència, respecte, educació, treball ben fet... i tantes i tantes que, temps després, tothom ho va resumir en un «és un senyor».
Poc temps després va entrar a la Diputació de Girona com a electe per l'antic partit judicial de Puigcerdà, que aleshores integrava la Cerdanya i el Ripollès. D'aquí a la presidència, quan un servidor exercia de cap territorial de CDC. Les nostres trobades, i les nostres llargues trucades telefòniques, ens varen unir molt més. El seu contingut, inexorablement, ho era respecte del territori, principalment amb relació als ajuntaments. El meu encàrrec -«no sectarisme»- no va precisar reiteració. Ell pensava (i practicava) el mateix. Fins el punt que, disposant CiU de majoria absoluta a la Corporació Provincial, ens vàrem oposar al dictat de Barcelona i vàrem fer coalició de govern amb el PSC. Parlo de l'època daurada de «l'estil gironí de fer política», tristament extingit en els actuals temps. L'època en què la CDC de Girona pintava i molt en el partit.
Quan vaig rebre l'encàrrec d'encapçalar CiU en les generals de 1984, en Miquel Roca i jo vàrem convenir que en Salvador Carrera era la millor opció per construir el mascaró de proa de la candidatura. Vàrem passar de dos diputats i d'un senador a tres diputats i tres senadors. I així durant anys i panys. Els millors de CiU.
A Madrid, en Salvador, amb el seu talant obert i dialogant, va fer una excel·lent feina al marge dels focus. D'aquella que ni tan sols arriba a la ciutadania, però que ajuda a bastir la potència i la credibilitat, el compromís, de tot un grup parlamentari.
El Salvador era un home discret, però eficient en grau absolut. La seva millor tasca parlamentària la desenvolupà en la llei que suprimia el servei militar, que CiU va impulsar. En Carrera va fer història, i de la bona. En els diaris de sessions sempre s'hi trobarà l'autèntic guia i autor d'un canvi normatiu immens.
Quan va decidir casar-se amb la Irene Rigau, oficiant en Telm Zaragoza, el grup de diputats i de senadors de CiU vàrem oferir-li un sopar. Què menys per al «solter d'or» de la província! En Josep Gomis va tenir l'ocurrència de passar safata per anar-li a comprar un tricorni de la Guàrdia Civil. Autèntic; no imitació. Ningú va saber com s'ho havia fet, però a les postres, el tricorni li fou regalat. En Salvador, senzill, prudent i home de poques paraules, ho va agrair: «Heu pensat en tot -va dir, més o menys-; fins i tot en què m'he de posar quan la Irene apugi el to». Somriures, abraçades i petons.
El Salvador ens ha deixat. El seu gran mèrit és que som molts els que vàrem viure en directe la seva bondat, i la recordem. Es feia estimar, l'estimàvem, i ho seguirem fent perquè ell fou torxa i no pas llum apagat. Gràcies, amic, moltes gràcies per tantes coses.
