Escric aquest article quan ja sabem que el desafiament de les bases del PDeCAT a Carles Puigdemont no podrà aturar l´estratègia de l´independentisme d´assumir sense embuts les formes populistes de culte a la personalitat del líder. Si aquesta és la república que volen instaurar tan aviat sigui possible, que sàpiguen que no tindrà res a veure amb Catalunya, amb el seu esperit històric i amb el seu constitucionalisme existencial. La intel·ligència no pot combregar amb aquesta roda. Si Esquerra segueix per aquesta ruta, ignorant les bases normatives del seu ideari, desapareixerà com l´última representant hispànica d´un republicanisme digne d´aquest nom. Amb tot això, el govern de Pedro Sánchez tindrà molts problemes per estabilitzar-se. Amb Pablo Casado i Ciutadans lluitant per l´Espanya de les banderes, és fàcil que Puigdemont vulgui seguir amb el seu pols a l´Estat, la finalitat del qual és provocar un error que pugui establir un comparatiu amb Kosovo i faci inevitable la intervenció estrangera. Qui omple amb milers de creus la plaça del centre tel·lúric del nacionalisme català, la ciutat de Vic, somia amb ser Bòsnia.

A favor de l´escassa versemblança d´aquesta estratègia hi juga la inestabilitat de la situació, i Puigdemont és conscient que el triomf de la seva línia faria saltar pels aires tota via de solució política. En efecte, amb Casado a la presidència del PP, és fàcil convèncer els afins que una reforma constitucional està fora de l´horitzó i que l´immobilisme de fons tornarà a l´Estat. Per descomptat, aquest argument és convincent per una raó: Casado ha proposat un discurs reactiu. Fins i tot podríem dir reaccionari. Davant del PP que es va forjar el 1996, i que va oferir la idea d´una modernització que el PSOE gastat ja no podia continuar, Casado representa la idea de la reacció, de la vinculació al passat, del desmuntatge dels avenços clarament acceptats per la societat espanyola. Amb això es pot ser circumstancialment guanyador, però no es pot ser hegemònic. I es pot ajudar Puigdemont.

I això és el que més sorprèn del discurs de Casado. Ni una idea de futur per a Espanya. La seva idea és que Espanya es distancia del seu ésser conforme avança en la història. I això cal aturar-ho. Ara apreciarem que no es tractava de l´immobilisme de Mariano Rajoy. Com he defensat altres vegades, es tracta del paper retardatari del PP, d´aquesta ideologia de contenció del que se suposa una essència espanyola. Aquest és el pensament bàsic de la dreta espanyola. Les seves manifestacions són el catolicisme, el paper secundari de la dona, la unitat indissoluble de la pàtria, la defensa aferrissada de la vida, la vinculació amb això que Casado anomena el «món atlàntic» i que no és sinó l´estricta obediència a l´Ambaixada dels EUA. I això com a passaport per controlar un aparell de l´Estat ingent i rumbós. En realitat, al congrés últim del PP s´han enfrontat les dues meitats escindides del seu més profund ser: Casado, que posa la xerrameca, i Soraya Sáenz de Santamaría, que posa els mitjans, l´instrument, el control jurídic i administratiu de l´Estat.

Arribaran a algun tipus d´acord perquè una meitat no té sentit ni pot sobreviure sense l´altra. Però semblava inevitable que guanyés Casado perquè l´instrument no es pot alçar mai enfront del valor que marca els fins. Controlar l´aparell de l´Estat amb advocats eficaços com Santamaría no és sinó un mitjà per al manteniment d´una idea d´Espanya. D´ella en depèn aquest tipus d´Estat que finalment es deixa administrar, amb les prestacions econòmiques per a les elits centrals que tothom aprecia. Per això el PP que va venir a modernitzar el 1996, no va tocar una coma de l´aparell de l´Estat i es va limitar a privatitzar les seves empreses públiques. Així que ha tingut lloc el restabliment d´una jerarquia inevitable en la política. Rajoy no va representar sinó l´autonomització dels mitjans, una cosa semblant al domini de l´esclau. La tirania dels valors havia de tornar i ho ha fet. Si a l´altra banda Puigdemont guanya, tot el camp estarà dominat pels amics/enemics.

No obstant això, fins i tot les instàncies de desestabilització estan desestabilitzades. I és així perquè el més fràgil de tot és la fidelitat dels electors. Tot està en l´aire o almenys tot és làbil. Si Casado connecta amb l´Espanya dels balcons, llavors tindrà un electorat exigu. Si Puigdemont segueix amb la fugida cap endavant, és fàcil que Esquerra sigui el primer partit de Catalunya. Tot pot anar molt lentament després, per descomptat, i això seria una mala notícia per a Casado, que li agradaria avançar a marxes forçades cap a les trinxeres. El seu consorci a la contra de Santamaría no pot aguantar dubtes sobre l´èxit futur i aquests dubtes arribaran de forma immediata. La primera elecció del nou equip, potser a Andalusia, potser a Catalunya, no pot ser un èxit per al PP, amb un candidat marianista enmig del foc amic. I això fins i tot si no comptem amb que s´hagi ofert a Casado un triomf de transició. Elegir el més feble perquè serà el més fàcilment separable.

Com no sospitar alguna cosa d´això en tot aquest circ? Casado no té res sota els seus peus. Només els vots prestats de Castella la Manxa, els de mig Alacant i Castelló, els andalusos cansats de l´etern Javier Arenas i els que li presta Castella i Lleó, que el va rebutjar de candidat. Armes pròpies, que diria Maquiavel, cap. Ni el més optimista pot pensar que en té a Galícia, el líder de la qual en silenci li ha donat la victòria. Casado és un ostatge d´aquests líders regionals. Allà on ells controlen la situació amb solvència, es mantindran. On ningú mana, com a Madrid o València, el foc amic farà la batalla irrespirable. Alberto Núñez Feijóo, que entén que se´n va anar de la pista de forma il·legítima, potser pensi en altres oportunitats. ¿I quins compromisos tindrà amb Casado quan recordi que aquest va presentar la seva candidatura aprofitant l´oportunitat de la seva retirada?

Per la resta, les iròniques declaracions de Pablo Echenique des de Podem no són versemblants i, així, són políticament estèrils. Espanya no té tres partits d´extrema dreta. No és veritat. Això és així perquè Espanya no té un ampli electorat d´extrema dreta. No dona per a tres partits. El que es decidirà és qui pot definir un denominador comú capaç de recollir la màxima concentració d´electorat. Però aquesta operació és la quadratura del cercle. Intentar unir un sentit essencialista d´Espanya, un liberalisme econòmic i una aparença modernitzadora ja no és possible. Això va ser l´aznarisme inicial. Quan Rajoy va intentar rehabilitar-lo, acabada de guanyar la seva majoria absoluta, va fracassar i va deixar el país en peu de guerra. Tornar a la mateixa recepta fracassada, amb un Casado sense armes pròpies, té escassa versemblança. El PP ara és un partit fonamentalment conservador que vol aturar la sagnia de vots cap a Cs.

Però si Albert Rivera i Inés Arrimadas es deixen caçar en aquest joc, llavors mereixen desaparèixer. Doncs en realitat, en fan prou amb separar-se de les restes del ranci catolicisme essencial al PP, distanciar-se de tota referència al franquisme, assumir les reformes socials i culturals que per a Espanya són irrenunciables, acceptar l´agenda feminista i liberalitzar l´espai de l´opinió com a elements coherents amb el seu liberalisme econòmic, per trobar un perfil propi. Això seria un esquema de futur de centre liberal. Tot dependrà de com evolucioni Catalunya, ja que la seva posició allà pertorba la seva imatge general de forma clara. Per descomptat que hi ha un electorat de dreta conservadora, que no desapareixerà. Però constitueix aquesta morrena que dorm en el fons del glacial de la història i que conté el seu lent avanç. Però no podrà aconseguir mai que el cos de gel remunti llit amunt cap a un cim somiat. Casado no té aquests poders.