Joan Triadú, a les seves memòries, es va referir al segle XX com un Segle d´Or per a la cultura catalana. I seria fàcil aportar un seguit de noms indiscutibles dins la literatura, les arts visuals, la música, les arts escèniques... que avalarien aquesta afirmació. Si ens limitem a l´àmbit de la poesia, el segle XXI aparentment no ha aportat encara noms tan decisius com ho van ser Espriu, Carner, Foix, Marçal... És cert que fa ben poc vam perdre una de les nostres veus poètiques més altes, Màrius Sampere i que ell, com altres autors actuals rellevants, prossegueixen un camí que, com és comprensible, en bona part ja va quedar definit durant el darrer terç del segle passat. L´escenari, en qualsevol cas, és d´una gran vitalitat i són nombrosos els escriptors, els projectes editorials i els espais de lectura pública que en són exponents. A hores d´ara una de les personalitats que contribueixen a donar consistència i dignitat a la poesia catalana és Miquel-Lluís Muntané. La publicació, a cura de l´escriptor i assagista Vicenç Llorca, de l´antologia Construir la transparència ens ofereix una oportunitat excel·lent, en un encertat recorregut de 150 poemes, per poder disposar d´una visió de conjunt sobre la seva obra, la seva trajectòria, els seus temes predilectes, els seus trets estilístics... Muntané, nascut l´any 1956, ha anat bastint des del seu primer llibre, L´esperança del jonc (1980), un itinerari literari polièdric que s´ha projectat cap a la poesia, però que també s´ha endinsat en l´univers del teatre, els territoris de la novel·la i la narrativa breu, l´assaig o l´anomenada literatura del jo, de caire autobiogràfic. A més, Muntané és un membre ben actiu de la nostra comunitat cultural. La tria duta a terme en aquesta ocasió per Vicenç Llorca i el pròleg il·luminador amb què l´encapçala ens ajuden a entendre les diverses etapes de la poesia de Muntané, que va assolir la plenitud amb L´altra distància l´any 1994 i que des d´aleshores s´ha mantingut com un dels referents més notables de la seva generació. Reflexiu, amb un punt d´escepticisme i amb una tendresa de vegades explícita, de vegades latent, alhora continguda i profunda («les veus, les mans i els ulls/ que es passen tan a prop/ i mai no coincideixen»), Muntané ha escrit poemes tan impregnats de saviesa i de compromís amb la vida com Apunt, que es clou amb aquests versos bells i esperançats: «La nostàlgia es cria en terres ermes;/ provem si som a temps d´engendrar l´alba». La precisió amb què amb mà exquisida de mestre Miquel-Lluís Muntané va cisellant els seus versos, amb un ritme i una cadència d´una gran elegància formal, no els impedeix, però, de transmetre un lirisme intens, com a Carta de navegar, que es tanca així: «Sortir al carrer com qui refà una carta./ O, si ho vols dit amb un sol mot només, estimar-te.» Ho fa sense caure en l´arravatament o en l´amargor, mantenint un to meditatiu per afrontar d´una manera conscient i honesta els nostres límits: «tan segura és la mort d´ella mateixa/ que ens atorga una vida d´avantatge.»
