També és mala sort: ara que començaven a pujar tímidament els salaris, es dispara la inflació. Els bancs centrals de tot el món estan molt preocupats pel fre que es percep en el consum. I és que volem per una banda que la gent guanyi poc i per l'altra que gasti molt. La quadratura del cercle. D'aquesta manera, el ciutadà mitjà, en comptes de consumir, es consumeix. És el que passa en els períodes de gana, que el cos es devora a si mateix, començant pels greixos acumulats en els temps de prosperitat, fins que arriba al múscul. Mala cosa quan arriba al múscul: de seguida comença la pèrdua de massa general. I això és el que perceben ara els bancs centrals: que els contribuents han anat tirant dels estalvis i comencen a arribar als lligaments i els tendons i els nervis. Aviat serem al moll de l'os.
- Si els hem apujat un 1%, diu el representant de l'empresariat.
- Però la inflació està en el 3% -argumenta la realitat.
Total, que la roba d'estiu s'ha quedat a les botigues perquè tampoc el temps acompanyava, i els banyistes s'enduen l'entrepà a la platja, per no fer despesa al xiringuito. Quan el consumidor no consumeix el motor s'atura i després resulta molt difícil d'arrencar.
Havíem aconseguit convertir un món de ciutadans en un univers de consumidors i de sobte els hem tallat el rotllo. Els hem fet l'autocrítica, els hem interromput el coit, ja ni les bosses de plàstic les regalem al súper. La solució (dolenta) vindrà de nou pel crèdit. Hi ha anuncis de prestadors fins i tot als fanals del carrer. Et donen tres mil euros ja, pràcticament sense papers, perquè caiguis en la ratera. Però el crèdit és pa per a avui i gana per a demà. Ens sobra experiència sobre el que significa demanar un préstec amb el qual tornar l'anterior. No hauríem d'ensopegar en la mateixa pedra o en la mateixa subprime, que després se'ns ensorra tot el conte de la lletera i tornen les lleis de l'etern retorn, que estan bé com a especulació filosòfica però que resulten un espant per a l'existència domèstica.
