Estimat lector, espero que en rebre aquesta es trobi vostè bé. Jo bé, gràcies a Déu. Continuo a l'exili, sense res més a fer que anar a la platja i observar allò que el temps i els carbohidrats fan a les persones. I dono gràcies que el meu exili sigui quasi de tan bon passar com el de l'expresident català, i dic «quasi» perquè a mi em falta una caixa de resistència i uns quants milers de fidels que l'omplin sense fer preguntes i sense demanar rebuts. El que diferencia els nostres dos exilis en termes de qualitat no és que en Puigdemont pugui gastar sense fre i sense explicacions, no és que ell rebi periòdicament pleitesia i ratafia del president català, no és que ell visqui en un món d'il·lusió que rigui's vostè del regne d'Oz. No, el que li envejo amb tota l'ànima és que ell no pot veure TV3.

Vostè no pot imaginar el que és estar tranquil·lament exiliat a cala Montgó i que al bar on vas a fer la cervesa tinguin posada TV3. Era dissabte a la nit, però jo sabia que, fos l'hora que fos, si allò era TV3, allà apareixeria la Rahola. Efectivament. No només va aparèixer ella, ho va fer també el seu marit. I només la manca de temps va impedir que ens presentés la resta de parents. Si Tele 5 va col·locar tota la família Campos, no veig per què TV3 no ha de fer el mateix amb els Rahola, i anar ocupant tota la graella amb cosins, cunyats, sogres, fills i veïns. A la República, a més de gelat de postre cada dia, tindrem un Rahola a cada programa televisiu. Potser estic essent massa dur i presentar el marit en prime time i a tot Catalunya era un servei social, una manera de demostrar que, si ella ho ha aconseguit, totes les catalanes poden trobar parella, fins i tot les més desesperades, les que van llançar fa anys la tovallola, les que estaven resignades a viure per sempre en soledat. El missatge era «Catalanes, mireu-me a mi. No perdeu l'esperança».

Mentrestant, ERC i CDC es barallaven per dirigir la televisió catalana. Imagini com d'objectiva i apolítica és TV3, que hi ha punyalades per manar-la. Va voler la mala fortuna que a Madrid nomenessin una professional com Rosa María Mateo al capdavant de RTVE. Això és mala fe. Amb Rosa María Mateo a RTVE i Vicent Sanchis a TV3, no és que les comparacions siguin odioses, és que venen ganes de llançar el televisor per la finestra. És com si a Madrid tinguessin d'intel·lectual de capçalera en Javier Marías i aquí en Toni Albà. Ah, ja és així. Doncs és com posar al capdavant de la televisió espanyola una professional i de la catalana un professional, només que aquella del periodisme i aquest de les raspallades.

Als catalans tot això ens és igual. Hem vingut a aquest món a contribuir a la gran vida dels nostres polítics. No en tenim prou de sufragar l'exili daurat de Puigdemont -està deixant el de Joan de Borbó a Estoril com el d'un anacoreta-, que acceptem sense protestar que Presidentorra s'apugi un 5% el sou. L'home cobrarà 400 euros diaris, que passats a la moneda habitual del president interí signifiquen 20 ampolles de ratafía diàries (s'agafa com a divisa universal la Terrania, al Corte Inglés). Al cap de l'any cobrarà 7.350 ampolles de ratafia.

El procés haurà servit almenys perquè uns pocs catalans visquin bé, ja sigui a Waterloo o a Santa Coloma de Farners. Haurà calgut destrossar la convivència i pràcticament Catalunya, però són les coses dramàtiques i que acaben malament les que passen a la història. Com va escriure A. J. Liebling: què seria Moby Dick si Ahab hagués tingut èxit? Només una altra història de pesca.

S'acomiada de vostè el seu ballener que ho és.