Fulls de ruta i catalanisme

Per un costat tenim els de «com pitjor millor» i els del «no» com a única resposta que es retroalimenten uns als altres.

Els primers s'agrupen entorn de la Crida per la República (proclamada amb la boca petita però que mai ha existit) i la CUP. Els de la Crida parlen de «fer República» però com a bon moviment populista no parlen mai de com arribar-hi i de com s'aconsegueix. Sols que han d'anar tots junts per mantenir junta la tropa i de passada tenir un sol líder (el que ha dinamitat tot el que ha tocat i que ara ens ha imposat un president vicari que, de fet, fa que no tinguem president de la Generalitat). Per posar un exemple, és com si féssim un moviment per la justícia social sense més. Alguns podrien preguntar com s'avança cap a l'objectiu i els diguessin que això no té cap importància, l'important és anar tots junts. És a dir, des dels que volen destruir el sistema capitalista perquè creuen que el sistema capitalista no pot portar la justícia social fins als que defensen un sistema capitalista neoliberal perquè creuen que per si sol resol els temes socials, han de caminar junts ja que tenen el mateix objectiu, i això és l'únic important. Després les desavinences estan a l'ordre del dia i de moment tenim el Parlament inactiu fins a l'octubre i no es renova la cúpula dels mitjans públics de comunicació, la CCMA, per posar només uns exemples. Els de la CUP tenen el mateix objectiu però proposen una actuació més directa. Ja van veure com li va anar a en Mas. Veurem què fan ara.

Els segons, el grup del «no», està format per Ciutadans i el PP. Només diuen que s'ha d'aplicar mà dura. No proposen cap alternativa més que la reacció pura i simple contra els que proposen la independència. Diuen que no es tracta de pactar res sinó d'aplicar les lleis. Simplifiquen les coses dient que o accepten la via autonomista o com que volen trencar Espanya sols queda tornar a aplicar el 155 però amb més contundència. Però l'important és que no proposen cap solució, cap idea perquè els prop de dos milions de catalans que es declaren independentistes vulguin refer els seus llaços amb Espanya.

No cal dir que tant uns com els altres se senten més còmodes en l'enfrontament estèril, sense sortides possibles. De fet els de la Crida i els del no coincideixen en que no volen propostes de solució i menys acords. Després ens diran allò de que no hi ha solucions possibles que ells, que ho hauran impedit, ja ho deien.

Per l'altre costat tenim els que proposen pacte i/o solucions. Entre els independentistes hi ha ERC que, després de dinamitar la possible convocatòria d'eleccions a l'octubre del 17 (recordin les monedes d'una persona tan poc fiable com Rufián) i donar el seu suport a un president vicari i dubtosament demòcrata que ha deixat vacant la Presidència de la Generalitat (no fa de president i tot passa per Puigdemont), ara amb els líders empresonats per haver entomat les conseqüències dels seus actes es declaren més realistes, proposen aturar-se i dialogar per veure en quines coses es pot avançar i en quines hi ha discrepàncies (salvables o no). No accepten diluir-se en la Crida i proposen diàleg, la qual cosa requereix lleialtat i deixar aparcada la via unilateral sense abandonar els objectius finals ni evitar els desacords. Així ho varen posar ben clar en la ponència que els seus líders varen presentar al seu congrés (i en la carta que hi va enviar Junqueras) matisada després pels congressistes en el sentit de no tancar la porta a vies unilaterals arribat el cas. En tot cas avui proposen negociar.

I ens queden comuns i socialistes, que proposen una nova relació entre Catalunya i Espanya, fruit d'un diàleg obert sense línies vermelles. Tant els socialistes com molts dels comuns proposen una reforma de la Constitució en sentit federal, on quedin clares les competències de cada part, es pacti un finançament raonable i es donin competències exclusives en llengua i cultura com a eixos basics de la proposta (per a precisions veure els diversos estudis de constitucionalistes publicats i documents interns dels partits aprovats als congressos). És aquesta la solució? Molts hi creiem però cal posar-la en pràctica fer una proposta consensuada i posar-la a votació, demanar al poble català si l'accepta. En definitiva, s'ha de fer viable en un termini raonable.

Repassant el panorama que acabem de descriure sembla que sols ERC per un costat i comuns i socialistes per l'altre aposten pel diàleg, però les enquestes continuen afirmant que a Catalunya hi ha prop d'un 60-65% de ciutadans que voldrien una solució negociada però aquells que ho defensen, els que formaven la base del catalanisme, no tenen suficient visibilitat. En aquest grup on hi ha els Comuns i el PSC, s'hi troben a faltar altres veus més conservadores. En el darrer congrés del PdeCat va haver-hi un important rebuig (més d'un 30%) a les tesis de difuminar-se en la Crida. A més molts ex-convergents i d'unió s'han retirat i estan molt callats tot i que en privat diuen no estar d'acord amb com es porten les coses (per exemple, en Roca en els seus articles ho diu però mai acaba d'afirmar-ho clarament, com si tingues el fre posat).

Haurem d'estar amatents als moviments que s'estan produint en aquests grups. En altres temps varen ser aquests qui van ser capaços de pactar amb la dreta espanyola i ara si es vol trobar una sortida al problema català, necessitem fer que la dreta espanyola (sigui Ciutadans o el PP o ambdós) surti de la posició del «no» a tot, per obrir-se a negociar canvis substancials (constitucionals o altres) que puguin ser acceptats per una majoria de catalans. I en aquest camí el catalanisme polític moderat, el de l'ex-Convergència, hi ha de jugar un paper important, el necessitem actiu.