El Govern que presideix el socialista Sánchez diu tenir un pla per a Catalunya, però no vol dir, de moment, en què consisteix, cosa que fa sospitar a molts que o no el té molt ben perfilat encara o espera que la política d'oferta de diàleg amb els independentistes prosperi favorablement i hi hagi ocasió d'avançar-los alguna cosa que els interessi. Que segurament serà més diners i més competències. A part de dos assumptes que estan fora de la jurisdicció del mateix Govern com serien l'alliberament dels polítics empresonats pel jutge instructor del Tribunal Suprem i la convocatòria d'un nou referèndum d'independència.

Un referèndum, d'altra banda, que ja seria el cinquè en aquest mateix sentit, segons la forma de comptar-los que utilitza el periodista català Xavier Vidal-Folch. El primer de tots es va celebrar el 9 de novembre de 2014 convocat per la Generalitat sota l'eufemística rúbrica de «procés de participació ciutadana» en què només va votar el 29,88% dels censats malgrat que es va inflar la llista de votants incloent menors i estrangers. El segon va tenir lloc el 27 de setembre de 2015 en convocar el llavors president Artur Mas unes eleccions a les quals es va voler concedir valor plebiscitari. En aquella ocasió, els suposats partidaris de la independència (cal pensar que molts ciutadans no distingien bé entre una cosa i l'altra) no van passar del 47,7%. El tercer intent va ser el referèndum il·legal de l'1 d'octubre de 2017 (38,8% de vot favorable respecte del cens) que va servir de pretext per a la fugaç declaració d'independència del 27 del mateix mes. El quart, i últim referèndum (si hem de donar la raó a Vidal-Folch) serien les eleccions del 21 de desembre passat a les que també es va voler donar valor plebiscitari a favor de la independència malgrat que el percentatge de vot estimat favorable no va passar del 47,50%.

En fi, són formes de pensar però el que sí que resulta obvi és que l'independentisme català, parapetat darrere d'un Estatut d'autonomia subordinat a la Constitució espanyola, que és la que li concedeix legitimitat, no té la força suficient per guanyar-li el pols a l'Estat i tot el que pot fer és amagar i no donar. La resta és pura provocació, trucs i sortides esporàdiques del refugi a l'espera que el bou envesteixi i es trenqui les banyes contra la barrera.

I en aquest joc, d'ensenyar-se i ocultar-se, cal reconèixer que els independentistes li han guanyat la partida als successius representants de l'Estat, que van actuar, en molts moments, com elefant en una terrisseria. Cal recordar, sobre això, la desproporcionada i caòtica actuació del llavors ministre de l'Interior, senyor Zoido, en ocasió de l'il·lícit referèndum de l'1 d'octubre de 2017, i els agents de la Policia Nacional al seu comandament (mal allotjats en el creuer Piolín), a la recerca de les famoses urnes. I el mateix caldria dir de l'imprudent ús de l'euroordre contra els independentistes fugats, començant pel seu cap visible Carles Puigdemont, al qual s'ha donat més importància de la que realment té.

Ja ho adverteix sàviament el refranyer: «Mai s'han de matar mosques a canonades». La destrossa és sempre més gran.