Llegeixo The Fucker (el follador) a la samarreta d´una criatura. Es tracta d´un grup d´adolescents britànics asseguts a la terrassa d´un bar de Lloret de Mar. Cadascun porta una samarreta més patètica que l´altre. Ronden els 16 anys i per les cares, ullerosos, amb una ressaca que ennuvola l´enteniment, s´han passat la nit de discoteques. Són part d´aquest turisme del botellón que els ajuntaments s´entesten a erradicar i que perdura amb els anys.
Les samarretes porten el logotip del seu grup en groc fluo i cada un d´ells, a l´esquena, es distingeix per un sobrenom. Em crida l´atenció el de Pussy destroyer, acompanyat de Giant cock al costat de The fucker. Ho diu el refrany: «es presumeix del que no es té». L´aura de xavals amb cares d´escolans verges, i que amb les seves samarretes no es menjaran un rosco ni per intervenció divina, no deixa de fer-me recordar tota la bogeria i efervescència sexual que acompanya l´adolescència masculina. Allà asseguts llancen improperis a les joves que passen, assegurant el que els farien, tots junts.
Recordo que amb els meus companys d´institut ens picàvem les espatlles a cops de puny a veure qui aguantava més davant de les noies que, fartes de nosaltres, s´embolicaven amb nois més grans que haguessin superat l´etapa. El teu cap, a aquesta edat, és una caixa de petards. Quant els falta a aquells xavals de fer alguna ximpleria amb el sexe oposat de la qual es penediran tota la vida? Què els falta per ser una altra «manada»? Suposo que només és ostentació. Una demostració que, acompanyada d´alcohol, i aquesta disposició a fer qualsevol cosa per pertànyer al grup, tan pròpia de l´edat, no deixa de ser com una bomba de rellotgeria. Pot palpar-se en l´aire.
En el meu temps, molts dels nois més grans que ens voltaven ens encoratjaven a llançar-nos a una sexualitat on l´amor era una ximpleria i només importava saciar-se, actitud que portava no només al desastre sentimental, fins i tot els joves d´aquestes samarretes patiran per amor, sinó al ridícul de les acciones suïcides. Barallar-se contra altres grups, tirar-se des d´un balcó a una piscina, només és una altra forma de pegar-se a les espatlles.
Aquests xavals hauran de deslliurar-se, sense ajuda, motivats a l´error, d´un milió de supòsits que s´espera d´ells: ser un follador, fer ús de la violència, menysprear les dones. Ells no són «la manada» però en ells, en els seus condicionants, com en milers de joves de la seva edat, hi ha la seva llavor, la mateixa falta d´empatia, que creixerà o no segons la sort. I no hauria de ser així.
