13 de agost de 2018
13.08.2018

Frenar l'espiral

13.08.2018 | 06:00

En les escenes inicials de Shoah, un dels supervivents jueus de l´horror nazi torna per primer cop al camp d´extermini. «La mort tenia lloc al mig del silenci, en un bosc bell i verd», explica. Ell era un nen que cantava cançons del país als soldats alemanys. Recorda aquests himnes, torna a entonar-los... Per un sender arriba fins a un prat, envoltat de pins. S´atura i diu: «Tot ha canviat molt, però va ser aquí». En aquestes paraules es resumeix l´autoritat de la memòria i del testimoniatge: «Va ser aquí, va succeir així». El primer requisit de la justícia consisteix en la paraula que testifica el que va passar davant de la mentida o la ficció. Sense testimoni no hi ha justícia ni és possible la veritat. D´aquí que tota veritat neixi en primer lloc de la persona i de la seva vida, no de les seves idees ni de les seves creences.
La «Shoah», l´extermini nazi, s´erigeix ??com una icona negra, l´ombra de la qual enfosqueix totes les mitologies de la modernitat. No va ser l´únic cas, per descomptat, encara que sí el més singular. El segle XX ha patit també els gulags i la fam soviètiques; els laogais xinesos, Pol Pot i Corea del Nord; les guerres mundials i les civils; el terrorisme i el genocidi als cristians al Pròxim Orient; les dictadures d´un o altre signe... Davant el segle XX es troba el present, el nostre segle, i la qüestió no només de la mort planificada pel poder i les ideologies, sinó també del pes de la memòria concreta i de la paraula: ara, sobre el nostre temps.
Perquè l´autoritat que resideix en les paraules del testimoni ens apel·la a tots i ens recorda el testimoni d´un gran republicà espanyol que va morir a l´exili, José Castillejo, quan –interrogat sobre el fracàs de la II República– va contestar: «No vaig fer prou». No ho va fer ell ni ningú –caldria dir–, i per tant la culpa va ser alhora individual i col·lectiva. Les paraules «va ser aquí, va succeir així» responen també a una obligació del present, que consisteix a dirigir la nostra mirada cap a l´encrueliment actual. És aquí i ara, succeeix diàriament davant dels nostres ulls: es difama la democràcia parlamentària, es trenca la convivència social i se substitueix la sana competència entre adversaris per una furibunda demonització dels enemics. És el llenguatge carregat de dinamita que torna a encegar les fonts morals del debat públic, convertint l´àgora ciutadana en una claveguera. Si Shoah, l'ampli documental de Claude Lanzmann, ens mostra les conseqüències de la mort planificada i la necessitat del testimoni perquè aflori la veritat, els articles periodístics de Joseph Roth i de Manuel Chaves Nogales, els diaris de Victor Klemperer o les cartes d´Stefan Zweig ens recorden que, ja abans que succeís l´impensable, es va avisar del foc que anava calant en l´ànima dels pobles. Es va alertar de l´incendi i de la terra cremada; de l´odi que anava arrasant la lògica de les lleis i de les llibertats; de les tensions simbòliques que redueixen la realitat a una ficció determinada per la desconfiança, la rancúnia i el ressentiment. La memòria ens parla del que va succeir i de les conseqüències del mal. El testimoni ens obliga a recordar el seu testimoni i a aprendre´n. Frenar l´espiral de l´enfrontament civil resulta una mica més que una necessitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema