Qualsevol persona mínimament coneixedora dels mecanismes de les relacions entre estats i del funcionament de la política internacional, sap que la proclamació d´una independència no té cap valor jurídic fins que te la reconeixen. I, per damunt de tot, aquest reconeixement ha de comptar amb el vistiplau d´alguna gran potència mundial. És el cas de la tan citada República de Kosovo, que va gaudir del suport dels Estats Units, primer per afrontar la guerra i després com a nou estat. El primer president kosovar, Ibrahim Rugova, acostumava a finalitzar els seus discursos amb un «Déu beneeixi Amèrica» en agraïment a l´imprescindible ajut nord-americà. Malgrat aquest suport de la primera potència mundial, Kosovo encara no forma part ni de l´ONU, ni de la Unesco, ni, per descomptat, de la Unió Europea, deu anys després de proclamar la seva independència. Catalunya, en canvi, no ha comptat amb cap reconeixement internacional després de la presumpta proclamació de la independència (un farol, segons l´exconsellera Clara Ponsatí). Ni tan sols països de tercer nivell. Ni la petita Islàndia, com havia anunciat Carles Puigdemont al seu entorn.
Ara, a un mes i mig del primer aniversari de l´1-O, Puigdemont ha manifestat al diari alemany Der Spiegel que «ja vaig advertir que la UE no reconeixeria la independència». Igual m´he perdut alguna cosa enmig de la inundació de tuits i declaracions d´aquesta nova era de la comunicació, però no he trobat aquesta advertència enlloc. Més aviat, declaracions en sentit contrari. He llegit a l´hemeroteca que Puigdemont va garantir el setembre de 2016 que «si la gent de Catalunya vol la independència, Catalunya serà independent. I els països la reconeixeran, com en d´altres precedents». I en un miting del 14 de setembre de l´any passat va dir que «els Estats Units i la UE han dit que respectaran el referèndum». Ignoro si ho va dir en privat. En aquest cas, es confirmaria la seva profunda irresponsabilitat. Essent perfectament coneixedor que no existiria cap reconeixement internacional, com ho sabíem tots els que no ens empassem les mentides i la incessant propaganda oficial, hauria decidit tirar endavant peti qui peti. I prou que ha petat tot. Potser és el que va dir Dostoievski: «L´home que es menteix a si mateix i escolta la seva pròpia mentida arriba a un punt en el que no pot distingir la veritat dintre de si mateix».
