01 de setembre de 2018
01.09.2018
Diari de Girona

Els cent primers dies del vicari

01.09.2018 | 01:11
Els cent primers dies del vicari

Quan un país té dos «presidents», com és el cas de Catalunya, és que l'esquizofrènia s'ha apoderat de la seva direcció política i la ciutadana s'ha tornat més que mandrosa respecte d'avaluar i d'evitar aquest estat de situació «a l'africana» manera. Aquí tenim un president que s'autoqualifica de «legítim», en Carles Puigdemont, tot i haver-se escapolit de la justícia i haver acceptat de facto la dissolució del Parlament que l'havia elegit i haver acceptat de viure la convocatòria electoral feta pel govern d'Espanya, participant-hi com a candidat a diputat, i en tenim un altre, de president, en Quim Torra, elegit pel Parlament conforme a l'Estatut d'Autonomia, però que es diu «vicari» o «delegat» (a l'interior) del primer i que va afirmant que la seva voluntat es fer el pas següent a la proclamació d'una presumpta República que només podria existir en els agitats somnis dels mamelucs. Qui entengui aquest garbuix que aixequi el dit i m'ho expliqui. Que m'ho expliqui, si us plau, de manera argumentada, sempre sota els paràmetres de les lleis vigents i de l'espai polític europeu.

Fer una altra cosa, com ara faltar a la veritat o insultar, injuriar i calumniar, per les xarxes socials constitueix manifestació exultant que les masses no han nascut per a pensar, sinó per aplaudir el més boig dels seus.

En un país en què s'ovaciona la frustració que causa voler la lluna i no obtenir-la, alhora que posa tots els guanys en matèria d'autogovern obtinguts en els últims quaranta anys a la deixalleria gràcies als que han emprès un camí sideral, es ben lògic creure's que el seu problema principal siguin els llaços grocs.

El vicari ha complert cent dies des de la seva elecció com a president de la Generalitat de Catalunya, institució d'Estat regida pel seu Estatut d'Autonomia, sense haver gosat posar els peus en el despatx oficial que usà Puigdemont quan en Mas acceptà ser decapitat per la CUP.

El seu metge de capçalera l'haurà felicitat: pujant i baixant escales, més els passejos fets pel pati dels tarongers, possiblement hagi sumat més quilòmetres que els recorreguts l'any passat.

S'ha convertit en un qualificat practicant d'allò que va dir el doctor Gregorio Marañón (1887-1960): «Quien mueve las piernas, mueve el corazón». Sabudes les aprehensions d'en Torra respecte dels espanyols, segur que no li fa cap gràcia ser un seguidor més del famós endocrí madrileny.

Aquests cents dies no han estat gens profitosos ni per a Catalunya ni per als catalans. El vicari, el reserva o el custodi de l'escumosa legitimitat del noi d'Amer no ha aportat res de nou excepció de la seva visita realitzada al president del govern d'Espanya, Pedro Sánchez.

La trobada posà de manifest que entre el no-res de la república martirològica o el quelcom de l'autonomia, optà per aquest últim en acceptar la posada en marxa de la comissió bilateral Estat-Generalitat prevista a l'article 183 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006. De implementar la República, res de res. Superats els cent primers dies d'en Torra, hom observa que tot segueix igual respecte de la governació de Catalunya.

No hi han fets o decisions, però sí verbalisme i gesticulació que ajuden, i molt, a enderrocar la cohesió social catalana existent abans de l'arribada d'en Mas. A distingir entre bons i dolents segons el color de les ulleres que es portin.

Tot sembla dir que la moderació és ja un anacronisme i que l'odi l'ha enterrat. Per ara, només hi ha guerracivilisme dialèctic, però s'haurà d'estar molt amatent a la vigència d'aquest «ara».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit