La definició més elemental que trobem en qualsevol diccionari del que és la memòria és aquesta: la memòria és la facultat de recordar. La memòria sensible la compartim amb els animals, uns tenen grans dipòsits per guardar records (per exemple els ximpanzés, els gats, els elefants) altres estan menys dotats i no es recorden ni d'on han menjat al matí.
La memòria intel·lectual és exclusivament humana, tret que la ciència demostri que també altres espècies vives gaudeixen d'ella, i no ho hem sabut descobrir, cosa que significaria replantejar la noció cèlebre d' Aristòtil de l'home, com l'únic animal polític i intel·ligent sota la capa del sol, una categoria que ens hem atorgat a nosaltres mateixos sense que ningú més ho hagi ratificat i que, quan repasses la història de la humanitat, dubtes que l'ésser humà sigui tan llest, tan raonable.
Encara no se sap massa bé en quina part del cervell resideix la memòria i es creu que està repartida entre diferents alvèols. Penso que la memòria està ramificada per tot el cos mitjançant la xarxa neuronal que ens tiba per dins i fa que trobem la memòria en els dits, en els peus, en les cames perquè em sorprenc com després de molts anys sense fer un acte físic, els dits, les cames i els peus, ensinistrats per una repetició constant del mateix moviment, s'espavilen mecànicament i fan exercicis que racionalment no em recordava com es feien. Pot ser una teoria frívola i acientífica, tanmateix em causa perplexitat quan els dits esdevenen capaços de fer funcionar de forma mecànica estris molt poc utilitzats, com si els dits tinguessin vida pròpia.
El filòsof Sant Agustí d'Hipona va escriure en Les Confessions pàgines precioses sobre la memòria i la comparà amb una botiga que mostra vistents productes a l'aparador, a l'interior i a la rebotiga, un magatzem amb cert desordre on es guarden mercaderies, entaforades unes dins d'altres en calaixos i armaris i en obrir-los trobem capses que atresoren reminiscències valuoses, joies espirituals preuades.
Quan explicava aquest tema a classe ho aprofitava per ensenyar mnemotècnies als alumnes que els serien de profit per retenir noms acadèmics, com també per la vida pràctica. Insistia en les dues memòries, la de llarg i la de curt termini o immediata i els advertia que en fer-se grans perdrien la memòria immediata. A fe de déu que és veritat! Fa temps que ho estic notant i patint, ha augmentat la dificultat per recuperar records de fets d'abans-d'ahir. També els mots m'estan resultant fugissers i esquerps, no entren amb la facilitat d'abans en els meus papers, ni en la parla. En el temps passat s'escrivien sols, ara els haig de domar; tasca feixuga perquè a voltes provoca buits comunicatius.
Prou sé que no s'ha de dipositar a la memòria material insignificant i balder, perquè no és una nau industrial apta per recollir-ho tot, per això serveix el paper per anotar-hi la llista de compra, les obligacions i diligències. Tanmateix actuo a cops de forma peresosa i confio a la memòria records o mots que després no em retorna, se'ls queda i es perden en l'oblit.
El filòsof Immanuel Kant, envellit, notà també aquests continus atacs amnèsics i se sotmeté, com a bon prussià, a una severa disciplina mental, per no deixar que els noms de les coses fugissin de la seva memòria, un mètode tan rigorós i extremat que no el sé aplicar ni tan sols imaginar a cap pensador de la riba mediterrània.
Ara bé, quan la ciència sabia quatre coses certes sobre la memòria va aparèixer Sigmund Freud per esgarriar-ho tot. Va tirar la casa de la cultura tradicional per la finestra i ens humilià dient que no sabem res de nosaltres mateixos, tan pinxos com ens creiem, i que hi ha dins nostre molt material ignot i críptic en els subterranis de l'inconscient. No sabem bé per què fem les coses i el 80% del que realitzem ho fem sense consciència, ens mou l'inconscient.
Innegablement ens desconnectem de la consciència les vuit hores diàries que ens lliurem de ple a dormir; rellisquem suaument en l'univers caòtic dels somnis, escrits en un idioma sense gramàtica, sense signes de puntuació i que mesclen l'espai i el temps arbitràriament i perdem tot el contacte amb la realitat externa; el món deixa d'existir i nosaltres no existim pel món. Entrem al llit separant els llençols, tanquem el llum, i procurem que cap estímul extern ens pertorbi. Somiar és per Freud el retorn a la regió intrauterina, al si matern calent i tranquil. Jung afirmà que el somni és un conglomerat sense sentit de fragments de la memòria sobrants dels esdeveniments del dia, residus rebutjats que entronquen en certa manera amb experiències de la infància.
El que ens diu la consciència de nosaltres mateixos són falòrnies que ens agrada escoltar, però més tramposes i falses que un duro sevillà. L'accés a l'inconscient és tan complicat com desenterrar les restes arquitectòniques, els palimpsests, que s'oculten sota les ciutats.
Si perdéssim la memòria hauríem de reaprendre-ho tot i ni ens reconeixeríem a nosaltres mateixos. Últimament el cinema juga molt amb històries fonamentades en casos d'amnèsia perquè permet als guionistes recrear-se amb el que li dona la real gana, amb la confusió del que és i del que no és.
Freud presenta com un mecanisme de defensa la memòria selectiva; una virtut per eliminar records penosos; ja m'agradaria que garbellés les negatives evocacions i les desfés, però no és fàcil escombrar els mals records de la memòria.
