Pactes i nervis

Hi ha nervis a Barcelona per la Diada. Alguns opinadors s'estan tirant els plats pel cap i es tem que els manifestants es revoltin contra els partits. La CUP ja ha anunciat que hi anirà a part i Torra fa equilibris per satisfer totes les parts. Així és que el seu discurs d'abans-d'ahir s'ha interpretat a gust del consumidor. Torra ha de fer veure que tot va endavant sense estirar gaire la corda amb Madrid. I ara és Madrid qui sempre té la millor resposta: si sent a parlar d'independència, ofereix un Estatut. I si sent a parlar de referèndums, sí, però d'autogovern, que traduït a l'anglès fa força patxoca. I és entre aquestes dues possibilitats, si és que no són la mateixa, per on es mouen rere les cortines els dos grans partits que van prometre la República, petés qui petés. Fa l'efecte que el pacte definitiu entre Barcelona i Madrid es va establir ara farà un any. No és casual que gairebé el mateix dia canviessin els interlocutors a les dues capitals. De moment cal mantenir una certa tensió i així ens pensarem que la negociació s'està fent ara i a la vista de tothom. Per si algun dels dos bàndols té intenció de trair l'altre, sobre la taula encara hi són els elements dissuasius: uns, anul·lant l'autonomia i els altres, convocant la gent als carrers. I també ambdues amenaces serveixen de revulsiu pels votants d'una banda i l'altra. Sabrem que la tensió està resolta quan el PSC canvii de líder. Ciutadans ja ha fet tota la feina bruta, amb un discurs simple i directe que consisteix a apel·lar a l'espanyolitat per demanar el vot i així aconseguir un bloc opositor a l'independentisme, fort en vots però feble als carrers. Han comptat amb la complicitat dels nacionalistes, que han aparcat les tesis de Paco Candel per facilitar-los la feina. L'espai de Ciutadans se'l disputaran el PSC i l'abstenció, per les solucions de Sánchez i pel discurs mimètic que tindrà el nou líder. El Procés ha fet la funció de Podem després del 15-M a Madrid, que és fer-nos imaginar quin país ens agradaria des del sofà de casa i no des dels carrers. I alhora ha servit per salvar l'autonomia perquè amb el rei Felip VI s'albirava la desaparició, després de tallar les fonts de finançament alternatives i tombar totes les propostes polítiques que es generaven al Parlament.