En un Madrid-Barça, la victòria és tan important com l'exageració de l'enormitat del rival. La hipèrbole de l'enemic no només magnifica el llustre de la victòria, també serveix de coartada davant d'una eventual derrota. Quim Torra, enèsim president de Catalunya, va invertir més fuselleria a subratllar els presumptes abusos soferts que a detallar el funcionament de la república que dona per suposada. En el seu discurs teatralitzat, les virtuts catalanes són genèriques i entranyables, davant d'un ogre que amenaça amb devorar judicialment els fills més preclars de la raça.

Si es juga a imaginar que el text dramàtic hagués estat llegit per Torra deu anys enrere, tot just hagués suscitat algun estripament de vestidures de la ultradreta moderada. La sola paraula Catalunya és avui una provocació, però el president va per darrere de Puigdemont. No només en l'ordre jeràrquic, sinó en la intensitat de les seves tesis. Les proclames no violentes per aconseguir la independència pretenen garantir una retirada pacífica. Per dissimular, s'acudeix a les mobilitzacions kumbaià, que han esgotat el repertori coreogràfic. Produeix cert rubor l'apel·lació a la marxa de Martin Luther King, a càrrec d'un partit que acaba de bloquejar un gravamen addicional per als contribuents amb més de 150 mil euros d'ingressos anuals. No dirigiran genèricament sobre Madrid, sinó específicament sobre Puerta de Hierro.

Cap president català pot satisfer el club «a por ellos», cap configuració o confederació espanyola s'aplacarà als independentistes radicals. En aquest carreró, dialogar és el sinònim de desactivar les bombes, un entebiment que per fortuna sembla la estratègia compartida. Es tracta de mantenir la temperatura sense pujar-la.

Els contendents aposten a un empat per la mínima, el resultat vergonyant que mai s'ha de reconèixer públicament en un Madrid-Barça.