Engarjoleu Willy Toledo, per favor, que s'ha negat per dues vegades a anar a declarar davant un tribunal acusat d'un delicte que no existeix, el de blasfèmia, a instàncies d'una xiripitiflàutica associació d'advocats cristians els membres de la qual devien estar resant el rosari el dia que es va impartir la matèria «pederàstia» en la carrera de lleis, perquè en aquesta brega ni hi són ni se'ls espera. Engarjoleu en Willy, si pot ser al penal de Brieva, on Iñaki Urdangarin se sent molt sol purgant pecats que sí que són d'aquest món. Quines converses tan bones tindrien tots dos sobre la monarquia i la república, i Corinna. A l'Espanya de Pedro Sánchez, que s'assembla misteriosament a l'Espanya de Mariano Rajoy, el jutjat que va admetre a tràmit la demanda per jurament, que podria fer-se extensible a tots els membres de la meva família cada vegada que el nostre equip falla un gol, està buscant en Willy i vol que el detinguin. Anys enrere, les àvies ens amenaçaven de rentar-nos la boca amb sabó per pronunciar el nom de Déu en va. Ara es posa en marxa tota la maquinària de l'Estat, un dineral, per aturar un tipus que s'expressa amb vehemència. Les nostres àvies, que sabien el que costa guanyar-lo, haurien arxivat el requeriment d'uns senyors amb massa temps lliure contra un actor que exerceix com pocs una de les comeses essencials del seu ofici, la provocació. Si no fos perquè el procediment segueix el seu curs, ja ni recordaríem que Willy Toledo va llançar un exabrupte fa un any en defensa d'unes dones feministes denunciades al seu torn per escenificar un altre exabrupte. Potser es pugui emprar el nostre dret a l'oblit dels comentaris de Willy Toledo com a argument de defensa que freni aquesta desraó. Déu, en la seva infinita misericòrdia, ja li haurà perdonat. Que una cosa tan nímia acabi amb un actor a la garjola -i nosaltres, pagant la seva manutenció- és un disbarat. Per càstig, allibereu en Willy i que es vegi obligat a seguir buscant-se la vida al procel·lós món de la interpretació.
Perquè, en efecte, costa molt rodar una pel·lícula en aquest país. Que ho diguin a la directora bilbaïna Arantxa Echevarría, autora de Carmen i Lola, una cinta que narra la història de dues adolescents gitanes lesbianes. El soroll armat per una associació de gitanes feministes va impedir que s'estrenés la setmana passada en una mostra de cinema i dones de Pamplona. Farta de suportar, va dir, «insults, pressions i recriminacions», la cineasta va preferir consensuar amb el festival la retirada del seu treball, un dels que vna representar Espanya a Canes. Els arguments de les censores són marcians, es refereixen a la negativa a deixar-los dir la seva en una obra de ficció aliena, i demostren la major ignorància del que significa la llibertat de creació. Es queixen que Echevarría no va voler contrastar el seu guió amb elles, i encara que no han vist el film asseguren que no els representa: «Som l'últim model de nina inflable», lamenten. La directora va topar així mateix amb una altra església, l'evangèlica, que va torpedinar el rodatge fins i tot físicament. Amb aquests antecedents arriba demà als cines espanyols. Un relat molt d'aquests temps en què qualsevol cosa que diguis pot ser utilitzada en contra teva per particulars, associacions i religions.
