Aquesta setmana s'ha complert un any del ple del Parlament que va aprovar la Llei del referèndum i la Llei fundacional de la República. Fa dotze mesos la cambra catalana, amb el vot de la majoria absoluta independentista, es va atribuir la sobirania necessària per dictar lleis que prescindien de la Constitució i depassaven els límits de l'Estatut. Una ruptura que difícilment podia deixar de provocar una reacció «de força igual i en sentit contrari», d'acord amb la tercera llei de Newton. La resta ja la sabem: el xoc amb el poderós tren blindat espanyol va aturar en sec el tramvia dels somriures. Però no va anorrear el moviment independentista, que persisteix, tant o més extens i mobilitzat.
Ara, al cap d'un any, Quim Torra ha pujat a l'escenari del Teatre Nacional per parlar del futur. Com calia esperar, ha blasmat cap mena de renúncia, perquè renunciar afebliria el moviment, la força del qual és condició necessària per assolir els objectius. Necessària, però no suficient. També cal que esdevingui hegemònic, és a dir, que el pensament contrari sigui residual en el conjunt del país, i aquest no és el cas. I també cal que sigui més fort que l'adversari extern, que és l'Estat espanyol amb tota la seva capacitat de coerció. Només si es donessin, almenys, aquestes condicions, podria plantejar una batalla amb alguna possibilitat d'èxit.
Quim Torra, Puigdemont i el seu grup se centren a recordar sense descans les raons i les esperances que poden mantenir el moviment despert actiu, i el criden a una «marxa multitudinària», alhora que intenten articular-lo políticament i dirigir-lo a través de la Crida. Mentrestant, a ERC, on hi ha gent que ha llegit els clàssics de l'esquerra, parlen sobretot d'eixamplar la base, que és una altra manera d'anomenar la construcció d'una hegemonia efectiva. Pel que fa a la correlació de forces en la batalla contra l'Estat espanyol, la hipòtesi d'una crisi que porti aquest Estat a una situació d'absoluta feblesa no sembla previsible a curt termini. Ana Pastor acaba de convidar Torra a parlar al Congrés; si ho accepta, tastarà en les seves carns la fortalesa i determinació de l'adversari. I si no, la tastarà quan arribi la sentència del judici contra el procés.
Missatges d'esperança en un futur d'independència sense data d'arribada. «Sempre endavant», va dir ahir Quim Torra, però el «tenim pressa» no formava part del guió.
