10 de setembre de 2018
10.09.2018

Postsecularitat i «SOS Cristians», de Pilar Rahola

10.09.2018 | 06:00

La primera persona que va parlar bé d´una novel·la meva a Catalunya Ràdio fou Pilar Rahola. Era l´any 1984 i servidor ni la coneixia. Després vaig seguir tota la seva peripècia política, vital i literària. Quan vaig publicar Els evangelis secrets de Maria i de la Magdalena: la història oculta (2008), vaig demanar als editors que li enviessin, perquè imaginava que la meva desmitificació li agradaria. Van fer més: li van demanar de presentar-me´l. Els va respondre que ja no feia presentacions. (Sempre m´he quedat amb un dubte: a mi, m´hauria dit el mateix?) Amb el anys ens hem trobat en diferents llocs, no pas gaires, i no sabria dir on. Per Sant Jordi em vaig fer regalar SOS cristians. Un llibre que va a la petge d´El siglo de los mártires (2001), d´Andrea Riccardi. I més enllà i tot; només el podia haver escrit ella. I li ho hem d´agrair. Ella que es diu no creient, però que posa al frontispici del llibre els primers versicles del salm 130. Ella, que és capaç de dir que el cristianisme és la confessió religiosa més perseguida del món. Ella, que farceix de dades tot el seu llibre. En volen algunes? L´augment d´atacs al cristianisme del 2003 al 2011 ha augmentat en un 309%; 215 milions de cristians en una cinquantena de països sofreixen un alt nivell de persecució (1 de cada 12 al món); en aquesta cinquantena de països, amb un total de 4.830 milions de persones, uns 650 milions són cristians perseguits (13% de la població); una quarta part dels països que han provocat augments de repressió són vuit règims d´Orient Mitjà i d´Àfrica del Nord, que han derivat en sistemes autoritaris (Algèria, Egipte, Iran, Jordània, territoris palestins, Qatar, Turquia i Emirats Àrabs); els llocs on la situació dels cristians ha empitjorat més darrerament són l´Índia, Bangladesh, Laos, Bhutan i Vietnam; dels deu països que encapçalen la llista de més grans persecucions (Corea del Nord, Somàlia, Afganistan, Pakistan, Sudan, Síria, Iraq, Iran, Iemen i Eritrea), nou estan sotmesos a règims islamistes.
No revelaré res més del volum. Només afegiré que vaig tenir la sort d´assistir a una seva presentació a Olot, abans de l´estiu, i que, tot seguit, vaig tenir el privilegi de dinar-hi. Vam parlar de política i d´aquest llibre postsecular. M´explico.

El laïcisme redueix la religió a l´esfera privada perquè, socialment, Déu no existiria, de manera que l´Estat laïcista pugna contra qualsevol signe religiós extern. El laïcisme pren partit en contra del que és religiós. Això no és el mateix que l´Estat laic; des de la laïcitat no es combat la religió, ans des d´una certa neutralitat (i es voldria l´escola com el «santuari de la laïcitat»), malgrat propugnar la separació Esglésies-Estat, l´accepta com a fet privat tot respectant la llibertat religiosa i el pluralisme dels ciutadans, però sense atorgar a la religió cap funció social. Tanmateix, la religió, per a l´Estat laic –que no laïcista–, té dimensions públiques (culte i expressió de creences personals ostensibles, exercici creatiu de la fe i de la vida religiosa, manifestació pública i presencialitat, fins i tot en els mitjans, cosa, avui, ben difícil). L´Estat laic, doncs, ha de comptar amb una societat plurireligiosa. Jürgen Habermas, a partir del 2001, va fer circular el concepte de la societat postsecular, que va més enllà de la raó laïcista i de la raó laica, secular o moderna (que es poden prendre per sinònims). En efecte si el laïcisme combat tota manifestació religiosa i la laïcitat en permet les manifestacions, en les societats postseculars es procuraria i promocionaria un diàleg entre creients i laics no creients, fructífer, necessari i profitós per a tota la societat en general. Un Estat laic hauria de vetllar aquest diàleg en la dimensió pública, la qual no s´exhaureix en la simple llibertat religiosa.

Una societat postsecular, doncs, difereix tant de les societats religioses (quan l´Estat s´identifica amb la religió com a tants països musulmans) com de les societats seculars o laiques, fruit de la Revolució francesa i de la Il·lustració, on no deixen de ser presents les religions malgrat vagin perdent pes en la cultura pública i en la consciència personal o esdevinguin fins a tal punt invisibles, que Max Weber en pronosticà la desaparició (i, en aquest punt, podríem enumerar altres factors com la raó pura de Kant, les tesis de Marx i Feuerbach i els posicionaments de ­Nietzsche o el mateix Sartre). Per contra, una societat postsecular defensa que la religió té dret a ser respectada i a constituir un espai públic i fins i tot critica que la imposició d´una societat laica menystingui la possibilitat de la presència, tasca i testimoni dels creients.

Crec que la Pilar Rahola, amb aquest llibre –no sé si sent-ne conscient del tot o no– s´ha situat en aquest espai tan interessant. Dono per admesa l´existència de societats seculars tot i que, estrictament, s´han posat en dubte (Hans Joas), vist que les grans religions darrerament, en contra del pronòstic de Weber, han augmentat la seva vitalitat (M. Castells) o n´han adoptat diferents formes, raó per la qual es presenten dues perspectives de la societat postsecular: la descriptiva o sociològica (on som) i la prescriptiva (on voldríem ser). Si la societat postsecular demana relacions i diàleg entre comunitats religioses amb d´altres de laiques no creients en l´esfera pública, aquest diàleg ha de complir unes certes condicions per als primers (respecte a l´estat liberal i laic, acceptació de la llibertat i el pluralisme religiosos, reconeixement de la secularització del saber i de la font racional del Dret i de la Moral) i per als altres (abandó del laïcisme combatiu, respecte a la raonabilitat de les conviccions religioses enllà de qualsevol supers­tició, concepció seriosa de la religió en l´esfera pública fins al punt que pot omplir de motivació certs valors laics com ara els de germanor, igualtat, justícia...). Cal comptar, doncs, que un Estat laic té en el seu si tant ciutadans creients com ciutadans laics; si són capaços d´entrar en diàleg feraç, podran constituir les societats postseculars del futur. Crec, sincerament, que la Pilar, amb el seu llibre, s´ha situat en aquest terreny tan poc transitat a Catalunya. Cert que existeix l´objecció dita del «funcionalisme religiós», en el sentit d´entendre aquest nou diàleg com si s´emprés la religió només com una forma d´aturar la descomposició social, on ens ha fet arribar una raó buida i desesperada. La resposta ens la torna a donar Habermas: el diàleg entre creients i laics no s´estableix sobre fets solts i conjunturals, sinó que ha de reomplir de contingut allò que constatem que se li pot haver escapat a la raó, atès que les grans religions formen part de la història de la raó.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook