L'11 de setembre simbolitza el final de l'oasi estival, entre frívol i irreal, i esdevé el tret de sortida de l'activitat de la tardor, que des de fa un temps comporta un període inquietant, farcit d'ensurts i de rivalitats hostils. És la tardor calenta a la qual ens hem acostumat, tot i que no sembla que arribem a les aturades obreres italianes de l' autunno caldo, el llarg període de vagues obreres en la indústria del nord d'Itàlia als anys 1969 i 1970, de la qual prové l'expressió. La nostra particular tardor es presenta candent i permet augurar la necessitat del diàleg i la comprensió en fronts diversos. Per exemple, l'anunci precipitat d'aplicar un impost especial a la banca ha agafat desprevingut el poder financer del país en ple mes d'agost. La mesura ha obligat el PSOE a rectificar i s'ha posat a negociar amb Podem fórmules per fer que els bancs contribueixin més a l'erari públic com a via per finançar les pensions i altres despeses socials. Ara que fa 10 anys de l'esclat de la crisi financera amb la caiguda del banc inversor Lehman Brothers, provocant una dràstica disminució dels drets socials i dels treballadors, és molt temptador ser implacable amb el sector bancari tot recordant que va rebre una injecció notable de diners públics que el Banc d'Espanya i el Govern central han reconegut que no es recuperaran. Però si es busca la necessària connivència de la banca per tal que respongui pels estralls ocasionats, s'ha de negociar i no imposar. Podríem seguir posant exemples d'altres àmbits on s'estan fent cops de puny sobre la taula, una mena d'estira i arronsa que augura una tardor calenta als despatxos de poder. És d'esperar que el procés sobiranista, on es percep una certa disminució de la tensió acumulada al darrer any, es desenvolupi pel camí del diàleg i la concessió no excloent per poder dir que hem passat una tardor temperada i pacífica.
