11 de setembre de 2018
11.09.2018

Una cita de Rousseau

11.09.2018 | 00:11

Escriu Jean-Jaques Rousseau al segon paràgraf del seu clàssic i influent El contracte social, o els principis del dret polític (1762): «Se'm preguntarà si soc príncep o legislador per escriure sobre la política. Responc que no, i que és per això que escric sobre política. Si fos príncep o legislador, no perdria el meu temps a dir el que cal fer: ho faria o callaria».

No es pot dir que la política catalana institucional d'aquests dies faci gaire cas al filòsof, perquè s'hi compta molta més xerrameca que acció. Declaracions, discursos, conferències, resolucions que no deriven en actuacions. La de l'1 d'octubre va ser una acció enorme, visible al món sencer, però de llavors ençà tota la força se n'ha anat per la boca. Qui s'ha arremangat han estat les bases independentistes que, si més no, han anat sortint regularment al carrer i han omplert el país de llaços grocs, fins a l'extrem d'exasperar els líders de Ciutadans i els seus escamots del cúter ( cutter squads). I qui va actuar ràpidament van ser les institucions de l'Estat, amb la destitució del Govern, la intervenció de la Generalitat i l'empresonament de governants i líders independentistes.

A Tots els homes del president ( Carl Berstein i Bob Woordward), un dels caps de redacció del Washington Post diu als periodistes que investiguen l'escàndol del Watergate: «No t'has de fixar mai en el que diu un polític sinó en el que fa». Pels seus fets els coneixereu, s'afirma citant incorrectament l'evangeli de Mateu (on Jesús, al sermó de la muntanya, no parla de «fets» sinó de «fruits»). Els fets dels parlaments són les lleis i els pressupostos, i el nomenament de governants. Els governs signen decrets, decideixen despeses, donen ordres, solucionen problemes i estudien el futur per veure-les venir. De tot això, i d'ençà del moment en què era possible –la constitució del Parlament sorgit de les eleccions del desembre–, bàsicament s'ha fet una cosa: l'elecció del cap de Govern. Pel que fa a la resta, l'element dominant ha estat la gesticulació. S'han adoptat acords sense efectes pràctics però d'un gran valor simbòlic. I certament que això és normal, comprensible i argumentable en una situació com la catalana, amb líders polítics del màxim nivell presos o exiliats. Pot ser fins i tot necessari. Però no suficient.

Comença un curs marcat pel judici i les eleccions municipals i europees. D'ocasions per parlar en sobraran. De motius per actuar també en sobren.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook