La mort d'un escriptor és un esdeveniment cultural? -pregunta un fill al seu pare.
Els tres anem a l'avió. Jo, al seient del passadís; el pare, en el del mig; el fill, en el de la finestreta. Es tracta d'un vol barat i estem tan junts que semblem siamesos. Abans d'enlairar-nos em venen ganes d'anar al bany per fer pipí, per no dir pixar ni miccionar ni orinar. Hi ha accions per a les quals no s'ha inventat un verb que no resulti ni groller ni cursi. Amb alguns substantius passa el mateix: aixella, per exemple, és bast i axil·la, pretensiós. El cas és que els nostres ronyons, el del pare i el meu, estan tan propers que es confonen les seves necessitats. Quan arribo al bany m'adono que el que tenia ganes de «fer pis» no era jo, sinó el pare del jove. Quan torno al seient, li ho dic:
- Perdoni, però em sembla que té vostè ganes de pixar.
- Doncs ara que ho diu...
L'home s'aixeca, va, torna, s'asseu i respon a la pregunta del seu fill:
- La mort d'un escriptor, més que un esdeveniment és un succés, un succés cultural, s'entén.
- Que un escriptor atraqui un banc, seria llavors un succés cultural?
El noi fa preguntes endimoniades. El pare deu ser filòleg o poeta.
- Bé -reflexiona el pare-, que un escriptor atraqui un banc és un succés a seques, però està inevitablement contaminat de cultura.
- Mmm -murmura el fill.
- Mmm què? -pregunta el pare.
- No sé, és com si el suïcidi d'un cuiner fos tractat com un esdeveniment gastronòmic.
El pare calla uns segons. Després diu que si li està buscant les voltes. El fill deixa anar una riallada. En això, les portes de l'avió es tanquen i comencem a rodar. Els cervells del pare i el meu estan tan junts que cadascú pot escoltar les reflexions de l'altre. Bon viatge, li dic per telepatia. Bon viatge, em respon amb amabilitat.
