Potser encara més que la mort, l´envelliment ha estat un dels processos que més ha obsessionat i neguitejat els humans des de sempre. Alguns diuen que és terrible, devastador, fer-se gran, veure minvar les forces, les energies, les facultats, tornar-se més vulnerable, més indefens. Però d´altres creuen que es pot continuar vivint amb il·lusió, amb projectes, actiu i creatiu, assimilant i acceptant les limitacions i els canvis que comporta. De fet, hi ha exemples ben il·lustres, gent que, en plena vellesa, ha creat potser la millor part de la seva obra: Abelló, Chomsky, Picasso, Russell, Kant...
La literatura i l´art en general estan plens de referències a la vellesa, de mirades dures o amables, de reflexions amargues o esperançades, però sempre suggeridores sobre una de les etapes de la vida que sovint maquillem amb eufemismes, que mirem amb prejudicis i condescendència o que simplement ignorem perquè ens incomoda o ens fa nosa. Rosa Regàs, que seria un bon exemple de vocació tardana i de gran activitat durant la vellesa, va escriure un assaig sobre aquesta etapa, L´hora de la veritat, en què ens adverteix dels perills i les trampes però també de les noves oportunitats que s´obren amb la vellesa, de la qual hem de prendre consciència perquè «Triguem molt de temps a adonar-nos de com de vells ens veuen els altres...». Semblantment li passa a un personatge de La sang, un conte de Rodoreda: de sobte se n´adona, amb un d´aquells detalls tan reveladors, que està envellint i, de retruc, la seva mirada cap als vells canvia del tot perquè fins ara se´ls havia mirat com si mai no haguessin estat joves, com si haguessin nascut ja vells, amb totes les seves xacres.
Els poetes també s´han acostat a la vellesa amb perspicàcia i n´han revelat totes les arestes i esculls, com en el poema de Vinyoli Autoretrat a seixanta-cinc anys, que mostra la decrepitud, el declivi, el desencant de la vida, ja no recuperable i malaguanyada. Per cert, un dels grans amics de Vinyoli, el també poeta Gabriel Ferrater, es va suïcidar precisament per no haver de viure la decadència que pot acompanyar aquest trajecte vital. Amb tot, el mateix Vinyoli ha sabut trobar també en la vellesa, com ho han fet Yeats o Abelló, tota la saviesa, serenor i sobrietat que se´n desprèn. Un dels millors exemples seria el magnífic poema El vell i el mar, tenyit de lucidesa i resignació: «Ser vell de veritat vol dir saber estar sol./ Estalvia gemecs i fes més ample el mar».
