Una de les dones de la família es va casar amb l´home que la trepitjava més bé als balls de festa major. Era un tros d´animal, com tots els homes de l´època (som a principis del segle XX), però es veu que demanava perdó d´una manera molt divertida. Després de cada trepitjada, aturava el ball, s´agenollava i ajuntava les mans, en senyal de súplica. Van ballar plegats fins que la dama de la dalla els va dir prou.
L´amor és una matèria obscura. La Bretanya de cadascú. De fora estant, sovint és incomprensible. Un dels homes de la família, que era un comptable discret i un amant esbravat, es va enamorar de la dona que més el maltractava. Anys quaranta, postguerra. El fuet conjugal li va ordenar l´existència, fins aleshores una mica deixada. Va viure el matrimoni a toc de pito, net, digne i sol·lícit.
De vegades sopem amb els amics de vell. Les parelles que no s´han extingit, és bonic de veure, han estipulat estratègies de supervivència. Es parla de l´altre amb una intimitat esfereïdora, com si no se´l tingués al davant. O s´activen gelosies de conjuntura, tan eficaces, perquè l´acompanyant brilla més del compte. N´hi ha que fins i tot s´insulten. De prop en lluny, alguns, no sé com s´ho fan, es festegen com si s´acabessin de conèixer. Les parelles que més m´agraden són les que han desenvolupat un amor de tall fraternal, pulcre, d´ens coneixem les misèries i aquí serem, fins a l´infinit i més enllà -que deia el Buzz Lightyear.
De vegades, però, no ho pots evitar: penses que la relació d´aquells dos és un desastre. No entens què fan junts, derrotats pel contracte i per la moral; morts, per entendre´ns, en vida. I voldries dir-los-ho. Fer-los-ho entendre. Perquè els estimes. O perquè tens por que et facin de mirall. Ara, que de seguida te n´estàs. T´incumbeixen, però no pas tant. Si no és que l´un, o l´altre, o tots dos et claven la lata sobre els seus problemes, els veus dos cops l´any i la resta del temps fan part del safareig universal.
L´amor és una matèria impenetrable. Una cabòria. No en conec la fórmula científica. Deu ser una barreja d´hormones i de pragmatisme, per aquest ordre. L´economia domèstica també hi deu jugar un gran paper. Una de les dones de la família va perdre el marit a la guerra. Sola i verna, amb quatre criatures, li va parar un altar al difunt. Des d´aleshores en endavant, tot home que volgués entrar en aquella casa (que volgués quedar-s´hi a dormir, s´entén) havia de posar «calderilla» en un potet, al costat de la fotografia del predecessor. El llegendari familiar diu que feien cua. Deixaven moneda, però cap no aguantava gaire temps el ritual. Fins que en va arribar un que, per comptes de diners, a l´altar hi va dipositar una safata de lioneses. Van estar mig segle plegats i les criatures del primer li van dir «pare», tota la vida, al segon de bord.
