Encenc la ràdio a mitjanit per suportar l'insomni, i de sobte escolto l'expressió «bessó digital». Estan parlant de l'«internet de les coses». Entenc que el bessó digital ve a constituir la simulació del que, un cop testat, es convertirà en un objecte analògic. Potser no sigui això, però ja dic que és el que m'ha semblat entendre. La idea em desperta més del que ja estava. En certa manera, cada un de nosaltres és el bessó fracassat d'un germà virtual. Els nostres pares, abans fins i tot de concebre'ns, ja fantasiejaven amb la idea de si seríem nois o noies, alts o baixos, lents o ràpids. Després, durant l'embaràs, ho parlessin o no entre ells, anaven creant una persona amb aquestes o altres característiques. Seríem ballarins o ballarines, arquitectes, jugadors de futbol, campions d'escacs... Tots aquests trets, més aquells altres que a vostè li vingui de gust afegir, anaven construint a poc a poc un bessó virtual.
Un dimecres qualsevol la nostra mare es posava de part i en unes hores apareixia el bessó analògic, que ja d'entrada presentava característiques que ni tan sols s'havien intuït en el virtual. Sortíem amb un peu tort, per exemple, a qui calia aplicar ja en les primeres hores una ortopèdia que corregís la malformació. Potser teníem pèls a l'esquena, cosa que els nostres pares mai van advertir en el nadó dels seus somnis. Ens agafàvem malament a la teta, com si no sabéssim de què anava això que anomenem vida, i trigàvem a caminar o parlar més que els nens dels nostres veïns.
Érem una decepció permanent, en fi, doncs a mesura que creixíem no fèiem altra cosa que allunyar-nos del model fantasmagòric. En el món industrial, l'adaptació entre el bessó virtual i l'analògic és precisa com el tall d'un bisturí. En l'existència humana, el que passa és el fracàs. Si ens assembléssim a la imatge idealitzada que els nostres pares es van fer de nosaltres, la vida, per previsible, resultaria insuportable. L'èxit biològic de les espècies animals és el resultat d'aquest fracàs fundacional. No obstant això, tots i cada un, des de les nostres mancances, sentim que al nostre costat hi ha sempre un jo invisible que és el bessó digital que els nostres pares van crear en les seves ments.
