Cartes

Mateu Frigoler Teixidor Canet d´Adri

L´article del «periodista» Albert Soler en aquest diari la Diada de l´onze de setembre és una clara mostra de l´odi que pot bramar un articulista envers el meu president. Les paraules d´idiota, ignorant, inepte, amb el nom escrit en to burlesc, són les artimanyes d´un pobre periodista llicenciat molt segur a la universitat madrilenya dels tramposos. Potser amb les llambregades d´ulls de l´Ana Pastor en l´entrevista que va fer per TV al nostre president Quim Torra, el senyor Soler va perdre l´oremus i només es va assabentar que tenim presos polítics. Amb aquestes llambregades hi puc estar d´acord.

Senyor Albert, no crec que amb el seu periodisme de claveguera es guanyi gaire bé la vida. És clar que sempre li quedarà l´opció d´anar a treure llaços grocs a 50 euros al dia. Em sap greu, senyor Albert, vostè porta un cognom molt català, el meu avi també era un Soler, per això li ofereixo una manera molt més digna de guanyar-se la vida sense la necessitat d´insultar ningú. Tinc a la seva disposició, totalment gratuïts, uns magnífics ter­renys de cultiu a Canet d´Adri. Una terra volcànica que produeix excel·lents collites. Si té família pensi en el demà, de patates, cebes, tomates, pebrots i cogombres en té assegurats de per vida.

Poesia al Pati de les Magnòlies

Xavier Serra Besalú GIRONA

Divendres al vespre (14/9/18) vaig assistir al 25è aniversari de Nit de Poetes, una trobada encisadora a Girona, que s´ha estat celebrant en diferents indrets (escales de Sant Martí, Auditori Irla, etc.), i que enguany va tenir lloc una altra vegada al captivador Pati de les Magnòlies dins de l´antic hospital de Santa Caterina, al bell mig de la ciutat.

Molta gent gran i també molta gent jove, poetes i persones sensibles a les lletres, d´ara i de sempre. Des de joves estudiants que havien estat guardonats als dar­rers Jocs Florals de Girona fins a autors consagrats, com Federico García Lorca i molts altres més, d´avui. Tenim molta poesia al nostre petit país! I després un espectacle literari i musical amb la intervenció brillant de més de 30 nois i noies. De debò, val la pena viure-ho, viure´n. El bo i millor de Ruyra, Maragall, Víctor Català, Miquel de Palol i tants d´altres, menys coneguts de la gent poc entesa. Paraula i música, llum i estètica, emocions. M´ha impactat molt, novament. De debò, que podent assistir a actes com aquest et pots adonar que sí que hi ha esperança. Gràcies a Nit de Poetes i als bons Amics de la Unesco de Girona.

75 anys d´Ocine

Pere Espinet i Coll operador de cinema. anglès

Ha plogut molt des que el pare d´en Narcís Agustí va inaugurar la seva primera sala de cinema a Olot. Permeteu-me que us en faci una petita pinzellada.

Eren temps de postguerra i tot costava molt. El bloqueig que estàvem patint també afectava el setè art. Amb el maquinari emprat o bé amb el retard de les estrenes de les pel·lícules estrangeres, amb molta sort arribaven a l´Estat espanyol al cap d´un parell d´anys, però ben acompa­nyades d´unes bones tisores, ja que era d´obligat compliment preservar-nos de pensaments o actes impurs. Aleshores, hi havia dues censures: la de l´Església catòlica i la de l´Estat espanyol.

Pel·lícules com Gilda, El último Cuplé, Lo que el Viento se llevó (Allò que el vent s´endugué), la cúria ja «feia de les seves» per tal de «posar-nos la por al cos» amb una qualificació de 4, la qual cosa volia dir «greument perillosa», però si parléssim de pel·lícules com El Milagro de Fátima, Marcelino Pan y Vino o Quo Vadis, aleshores, com per art de màgia, passàvem del 4 a l´1, cosa que volia dir «especial per a tota la família». En el cas de films patriòtics com Sin Novedad en el Alcázar o Franco, Ese Hombre, aquestes pel·lícules eren d´«interès nacional». No calen més comentaris.

Fins ben entrats els anys seixanta, anar al cinema era tot un esdeveniment. Penseu que, per les festes dels pobles, les pel·lícules tenien força més ressò que els balls i les activitats programades, cosa que ara és inimaginable.

A la província de Girona, als anys 50, disposàvem de més de dues-centes sales de cinema; ara, ja ho veieu, no cal dir res més.

És per tot això que cal agrair a la família Agustí que, tot i les moltes dificultats del moment, ha sabut estar «al peu del canó», lluitant contra les adversitats, per tal que la meravella del setè art arribi a bona part de Catalunya, l´Estat espanyol i l´estranger.

No cal dir que, si la nissaga Agustí no hagués mamat cinema, res de la seva expansió no hauria estat possible.

I com a gironins podem estar ben orgullosos que Ocine sigui una de les exhibidores capdavanteres de tot l´Estat espanyol.

Que la força us acompanyi, ja que sempre ens quedarà el cinema, tornant a projectar la nostra pel·lícula, deixant els problemes a la porta, perquè la meva casa és el meu cinema. I tot plegat, demà serà un altre dia i, com no, el cinema és el rei del món, oferint un producte de qualitat que mai no podreu dir que no. Per molts anys!