No he entès mai la gent que s'interessa pels Oscar, no diguem ja la que és capaç de passar-se la nit en vetlla per veure tota la soporífera cerimònia i ser la primera de fer-ne un comentari, presumptament enginyós i a poder ser negatiu, a les xarxes. La gent és molt rara. Però encara ho entenc menys ara que Hollywood, o l'Acadèmia, que en diuen per a descrèdit i burla de Plató, s'inventa nous guardons. Si ja em sonen a xinès l'Oscar al millor muntador o al millor disseny de producció (què coi deu significar?), ara han inventat el premi a la pel·lícula més popular. O sigui, a la que els doni la gana. Perquè sí. I obviant qualsevol estàndard de qualitat. Si la pel·lícula és un cagarro però agrada a la gent, mereix un Oscar. I a callar.
No tinc cap dubte que l'acadèmia s'ha inspirat en Catalunya, que fa temps que funciona amb el mateix sistema. Aquí, quan els governants no aconsegueixen la majoria que esperaven, s'inventen un mandat, també en diuen popular, per fer el que els dona la gana. És igual que sigui una proposta il·legal, és igual que sigui irrealitzable, és igual que divideixi el país, és igual, en definitiva, que no tingui els mínims estàndards de qualitat: és el que vol el poble. S'han inventat un guardó per a premiar-se a si mateixos, exactament igual que fa l'acadèmia de Hollywood amb els Oscar. I a callar.
Hollywood i Catalunya, dues fàbriques de somnis, saben de sobra que «popular» té poc a veure amb «poble» i molt amb «populisme». El mandat popular, sigui referit a pel·lícules, sigui referit a accions de govern, és una camama. D'entrada, perquè és impossible de quantificar. Però sobretot, perquè una massa de gent té menys cervell que l'ungla del dit d'un koala. La seva opinió, per tant, mereix el mateix crèdit que l'opinió d'aquesta ungla.
Naturalment, ni a Hollywood ni a Catalunya s'han cregut ni per un moment que un film o un procés premiats per mandat popular tinguin cap altra funció que fer diners. Vaig assistir al que crec que va ser el darrer míting de Jordi Sànchez abans d'entrar a presó, i va afirmar sense cap rubor que canviaven cada any el color de la samarreta de la Diada per fer caixa. I la gent, creguin-me, en lloc d'escopir-li, el va aplaudir. I Presidentorra s'apuja el sou. I el fugat expresident renunciaria abans a una cama que a les seves prebendes.
Fins i tot la promoció que el govern català fa de la nova temporada del procés, té clares similituds hollywoodianes. Quan Presidentorra afirma que «incendiarem Catalunya» o que «serà una tardor calenta» no hem de ser tan cruels de pensar que és un pobre home que no hi toca. No, ell és només un empleat que fa propaganda de la funció, que intenta que el públic continuï omplint la sala i, és clar, apoquinant. Cosa gens fàcil, ja que després d'un èxit inicial sempre hi ha la temptació de rodar continuacions, però són cada cop més previsibles i prescindibles, va baixant la qualitat fins que al final ja només és possible la paròdia. El procés ja està en aquesta etapa, i això no s'arregla ni canviant cada ics temps de protagonista. Va començar com Aeropuerto 75 i, després d'unes quantes seqüeles penoses, hem acabat a Aterriza como puedas.
Com diuen a Hollywood, The show must go on! Per això cada cop que en Puigdemont o Presidentorra obren la boca, ens n'expliquen una d'indis.
