Com que Madrid ja té prou problemes a Catalunya ha pres nota de la rebolcada judicial a Flandes pel cas Valtònyc, el raper absolt pels nostres socis belgues, i ha començat a tapar vies d´aigua. Ho demostra una altra sentència, molt més benigna, dictada a casa (i que no implica ingrés a la presó) contra una mena de consorci de rapers, La Insurgencia, que aclamaven el Grapo, ja veus tu, a hores d´ara. En suport de la lenitat s´invoca un argument tan lògic com poc usat: l´apologia del terrorisme és traca xinesa quan ja no hi ha terroristes.

A vegades penso que ningú va plorar més que el PP la retirada d´ETA. Li donava la tasca feta: tots, excepte ells, érem etarres quan abaixàvem la guàrdia. Ha de ser un mal pensament.

D´altra banda l´apologia del terrorisme, delicte que va ser exhumat de remotes jurisprudències, és com la blasfèmia o el toreig de saló. Dir «caso´m Déu» és fàcil, el que té mèrit és el de Llucifer: amb un parell. Del toreig de saló no cal glossar res que no sàpiguen. Es comprèn que es recorregués a aquesta figura jurídica quan ETA era el malson de la nostra democràcia, causava moltíssim dolor i tenia un cos d´alferes de l´escala de complement, però aquest temps, per sort, ja ha passat.

Als països de tradició democràtica, els negres dels Black Panthers, poso per cas, parlaven d´insurrecció armada als Estats Units (com els maoistes al París el 68), però quan van començar a assaltar bancs, van ser suprimits sense compassió, «retirats» com els replicants de Blade Runner. Després, els negres més aixecats van provar sort amb l´islam, que com a forma de tocar les pilotes blanques va tenir resultats molt desiguals. I després van venir els negres del gangsta rap, als qualsels agradava carregar pistolón blue steel 44 i que van ser més letals per a ells mateixos que per a la policia. Al final i malgrat Obama, va començar a resultar increïblement fàcil que un veí negre desarmat acabés tirotejat per un policia blanc una mica histèric. I així acaba el conte.