29 de setembre de 2018
29.09.2018
Diari de Girona

Mite i realitat de l'1 d'Octubre

29.09.2018 | 01:08
Mite i realitat de l'1 d'Octubre

Des de fa temps els independentistes volen convertir l'1-O en un mite i el govern de Madrid en el dolent mentre els independentistes són, com sempre, els bons i els maltractats de la pel·lícula. És obvi que l'1-O hi va haver a Catalunya una gran mobilització de gent i que la policia va carregar contra gent pacífica de forma desmesurada però d'això a dir que els independentistes no tenen cap responsabilitat hi ha un bon tros. Començaré per recordar el que vaig escriure en aquest diari a finals de setembre del 2017.

El 22 de setembre, en un article titulat «Xoc de trens», vaig escriure: «En el xoc institucional la baralla se centra en el possible referèndum de l'1-O. (...) Més enllà de les discussions sobre el cens, llocs de votació i qui controlarà les votacions i els resultats, és obvi que no es donen les condicions necessàries de llibertat ni igualtat per defensar les diferents postures. I així els dos governs es reten a una baralla de nens mal educats per veure qui ho és més». I el 26 de setembre en l'article titulat «Ja som a finals de setembre. I ara què?» deia: «A dia d'avui crec que qualsevol persona imparcial sap que no es pot celebrar un referèndum que tingui les mínimes garanties democràtiques l'1-O. No obstant això, els governs de Catalunya i Espanya continuen en una baralla per veure qui la fa més grossa. Uns, els que ho varen espatllar i no han fet cap proposta per solucionar-ho, diuen que s'han de complir les lleis (i és veritat) però les apliquen sense mesura i arribant a trepitjar drets importants, i els altres continuen defensant la il·legalitat que varen escenificar els dies 6 i 7 de setembre al Parlament»; i continuava una mica més endavant: «I molts pensem que no hi ha cap més solució que diàleg i pactes i que això s'acabarà imposant. I preguem perquè durant l'interregne no prenguem mal. Si això és així, per què continuen aquesta escalada que saben perillosa? Crec que l'objectiu d'en Rajoy no és altre que mantenir el principi d'autoritat sobretot davant la dreta reaccionària. L'astut Mas el va enredar el 9-N i ara no vol que torni a passar i per tant està disposat a tot fins i tot passant-se de rosca per evitar una altra enredada».

Fins aquí el que vaig dir abans de l'1-O i la pregunta és, si jo que només soc un observador que no tenia tota la informació, vaig veure venir els problemes, no ho van veure venir els dirigents independentistes? Ara ens volen fer creure que pensaven que l'Estat no faria això i allò. De veritat creien que els milers de policies desplaçats a Catalunya no farien res, que els tenien aquí per fer bonic? I si sabien que actuarien i sempre la policia és la policia, per què varen tirar endavant i després es queixen del que sabien que podia passar? Repetiré el que vaig preguntar fa poc en un altre article, algú ha vist que al Quebec o a Escòcia algun líder proposés saltar-se la llei per després poder protestar? Creuen que el govern del Regne Unit o del Canadà hauria mirat cap a un altre costat si els independentistes haguessin volgut fer una votació com la que es va proposar a Catalunya basant-se en unes lleis com les que es varen aprovar el 6-7 de setembre i partint d'una majoria parlamentària que no tenia ni el 50% dels vots? Avui continuo pensant que la irresponsabilitat va ser compartida: uns per saltar-se la legalitat per demostrar que podien i els altres per actuar com no han d'actuar unes forces de l'ordre tot i tenir la legalitat del seu costat. I en el cas de l'1-O tot va ser, torno a recordar-ho, per no res perquè tothom sabia que la votació que es va produir no tindria cap valor (més que el d'una mobilització) i, per tant, continuo pensant que va ser com la baralla de dos adolescents de col·legi que a certes edats i quan els bull la sang s'exalten per qualsevol cosa, van aixecant el to fins que l'enfrontament es fa inevitable. Perquè el suposat resultat de la votació (perquè ningú va validar democràticament el resultat) només digués el que ja sabíem per les enquestes i és que a Catalunya hi havia prop d'un 48% que donava suport a la independència. I això i res més que això és el que va passar l'1-O.

I encara podria anar més lluny perquè hi ha dues coses a remarcar. La primera és que la violència, que n'hi va haver, no va ser ni més ni menys, salvant les distàncies, que la que hi va haver en altres enfrontaments entre manifestants i policia com, per exemple, en el desallotjament de la plaça de Catalunya després del 15-M. Si hi hagués hagut casos greus, no creuen que els altaveus de l'independentisme amb TV3 al capdavant no els haurien esbombat? No hauríem vist imatges dels que estaven als hospitals? I l'altre que a mi em va quedar gravada és doble: per una part la imatge de la gent que creia en el referèndum i que va ser apallissada, que va ser portada per uns dirigents (catalans i espanyols) a un enfrontament inútil; per l'altra , vista en directe, tinc la imatge de Núria Marín, alcalde de l'Hospitalet, que al matí quan va saber que la policia entrava a un col·legi de la ciutat va anar a fer-los fora i es va trobar entre dos focs, els policies que no volien fer-li cas i els que guardaven les urnes que la varen escridassar perquè no la consideraven dels seus.

I aquesta és la lliçó. Quan dos galls es discuteixen i s'arriba a situacions d'enfrontament com es van viure la tardor del 2017, la culpa és compartida entre els dos galls i els que proposen diàleg surten mal parats pels dos costats. Quan ara sembla que tenim una oportunitat de diàleg no hauríem de deixar que suposades interpretacions de la realitat ens ofusquin i no ens deixin veure-la de veritat perquè, com sempre, és bastant més complexa del que les simplificacions populistes ens volen fer creure.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook