Cartes

ÀNGELA FERRER I MATÓ girona

Van ser famoses ja fa cert temps les pel·lícules d´El Padrí en les que es podia veure com actuava la màfia de manera solapada i a través sempre d´un personatge que passava per un ciutadà normal i corrent però era el que movia tots els fils perversos que la seva trama i sota les seves ordres executaven els seus «esbirros». Ara pensem en el que està passant a un partit que no anomeno però tothom coneix. Com a president d´aquest PPartit han col·locat un titella corrupte, mentider i tot el que hi volgueu afegir però sota la tutela d´un gran Padrí. Sí, l´Aznar està darrere de tota aquesta corruptela dels màsters a fi i efecte que com el tal personatge està sempre amenaçat per si xerra i a més se sent feliç d´un lloc que de cap manera mereix doncs qui mana en realitat és el patètic Aznar. Mou els fils com un titellaire i ajudat per la madrina Esperança Aguirre aconsegueixen el que hauria de ser inaconseguible. Creix la fòbia anticatalanista lògicament i els de Ciutadans els recolzen perquè ells tenen l´anticatalanisme en el seu ADN. Fàcil d´entendre tot, no?

Crec que mai

ho oblidaré

Xavier Serra Besalú GIRONA

Mai oblidaré l´1 d´octubre del 2017. Fa gairebé un any. Mai oblidaré la il·lusió de gent gran i dels adolescents. Mai oblidaré la confiança que el futur depèn de nosaltres i que no pot venir imposat per la violència de les porres i els cascs. Mai oblidaré què és ser pacífic i què és aterrir innocents. Mai oblidaré la dignitat que vaig veure al meu voltant. Mai oblidaré la mesquinesa dels covards i rancorosos.

Mai oblidaré la sang i dolor provocats per petits polítics i alguns militars que es renten les mans al·legant papers i interessos. Mai oblidaré que un octubre la democràcia volia seguir el seu camí, i que unes forces pretèrites la pretenien aniquilar. Només se salven els qui, per debilitat humana o per por, es van posar del costat dels poderosos, però amb dolor. M´entristeixen els que encara ara es refugien en togues i mentides i condemnen famílies -que ni coneixen- per fer així encara més mal als qui van ser coherents. Crec que mai oblidaré això: espero que la consciència els cridi a rectificar.

El castellà a Catalunya?

Guadalupe Ortiz de Landàzuri Busca GIRONA

Hi ha qui encara diu i escriu que el castellà a Catalunya està discriminat, que a les escoles només s´ensenya el català i/o l´anglès.

Bé, doncs un exemple de tot el contrari, aquest matí he hagut d´anar a l´Hospital Universitari Trueta de Girona -hospital públic!-: no he sentit ni una paraula en català: la recepcionista, el metge, els missatges de l´altaveu i els diaris que hi havia repartits pels seients: tot, tot ha estat en castellà. Només els rètols indicadors eren bilingües: primer en castellà i a sota en català... Jo he fet totes les meves intervencions en català, però les respostes han estat totes en castellà. I se suposa que Girona és el cor de Catalunya i de l´independentisme, bla, bla, bla: què deu passar, què passa a Barcelona, per exemple? Jo, quan vaig a Barcelona, em trobo això i molt més. On és la discriminació del castellà? És una trampa molt grossa i si no vigilem perdrem el català!

Digue´m què escrius i...

Lluís Torner i Callicó GIRONA

Saben aquella frase, castellana, de la saviesa popular, que diu: «Dime con quién andas y te diré quién eres». Donades certes coses que s´han publicat darrerament, i que ens han deixat un xic perplexos, hem pensat que potser se´n podria fer una frase semblant, tot i que diferent, per exemple la de: «Digue´m què escrius i et diré com ets».

Avui ens diuen que hi ha «llibertat d´expressió», ho escrivim entre cometes doncs, en determinats casos, esdevé una qüestió molt relativa, ja que, a vegades, a alguns els ha comportat una penalització i fins algun judici. Actualment, no hi ha res secret, res d´allò que fem o escrivim, per personal que sigui, queda indemne de ser vist, utilitzat o fins analitzat per uns altres.

Avui les xarxes socials fan que bona quantitat de gent, pensant en l´anonimat d´un pseudònim, s´esplaïn manifestant tota mena de sentiments i opinions, que a vegades ens sobten, perquè deixen molt que desitjar, més quan es pot saber la personalitat del o de la que les ha escrit. D´aquí ve el títol del present article i la frase que ens ha inspirat.

Potser perquè ja tenim una edat i una experiència ­-ja heretada dels pares, en uns temps molts delicats- fa que siguem dels que intentem procurar pensar bé que allò que escrivim digui el que pretenem, però procurant que no pugui ferir ningú; i que, si malgrat això, algú se sent interpel·lat, sigui degut al fet que alguna raó devem tenir. És el nostre parer.