ahir tornava a ser l´endemà. Aquest cop, l´endemà de l´aniversari. Hi ha hagut manifestacions més o menys nombroses i incidents més o menys greus. Els que van enfrontar manifestants amb Mossos d´Esquadra, que intentaven evitar el xoc entre una concentració de policies espanyols orgullosos de l´1-O i una altra d´independentistes lògicament indignats, van pel camí de portar cua. La policia catalana torna a ser l´enemic de la República. És impressionant com alguns sectors passen d´insultar-los a aplaudir-los, i novament a insultar-los, sense que aquesta variació de criteri no els generi cap incomoditat. És l´avantatge de tenir raó: de seguida saps si els altres l´encerten o s´equivoquen.

Els CDRs demanen el cap del conseller d´Interior i el president de la Generalitat (el d´aquí) encoratja els CDRs el dia que, a més a més, han tallat vies de tren i autopistes. Quim Torra els diu que revisarà l´actuació dels Mossos, i en un país sense tant d´estrès emocional el conseller ja s´hauria plantat, exigint al president que no el deixi als peus dels cavalls. En una situació ordinària, en què no hi hagués la disposició a empassar-se tants gripaus pel bé de la causa, potser el conseller ja hauria fet petar la porta darrere seu. Però a Quim Torra tampoc no se li demana gaire finesa política, ja que el seu paper és un altre, és el d´activista, mantenidor de l´esperit i la mobilització. (Mentrestant, Pere Aragonès governa sense deixar de perfumar la seva gestió autonòmica amb dosis de radicalitat en l´expressió.) Torra fa costat als CDRs, que la premsa de Madrid ha mostrat com una colla d´eixelebrats que es barallen amb els Mossos i agredeixen una manifestació de policies espa­nyols, i ara Pablo Casado s´agafa a tot plegat per reclamar la il·legalització del PDeCAT, ERC i la CUP per suport a la violència. Pablo Casado no s´ha mirat ni les cobertes de la Constitució i la llei de partits, i demana coses poc legals, però tant se val: ha vingut a aquest món a posar Pedro Sánchez contra les cordes. Amb les meves o ets un traïdor. I des de certa radicalitat independentista es fa exactament el mateix amb el Govern de Catalunya.

A banda i banda hi ha massa gent amb massa ganes que tot plegat acabi com el rosari de l´aurora. És clar que si ningú no donés falses esperances de solucions fàcils als problemes difícils, la situació no seria tan delicada. Però s´estimen més vendre la idea que n´hi ha prou de desitjar-ho amb moltes, moltes ganes, i tot anirà com volem.